Hochhaus de Renate Eisengger

He d'admetre que trobar quina artista i quina obra d'aquesta m'agradaria tractar, m'ha costat, ja que dintre de la mateixa exposició, en alguns casos només et donaven informació formal de l'obra i, després de busca-la per internet, tampoc aconseguia trobar pràcticament informació justament, de les obres que més curiositat em van despertar.
I és que si per exemple poso "Brigitte Lang" a Google, les primeres entrades, són pàgines de Facebook personals i, si intento buscar una imatge per acompanyar la gairebé nul·la informació que he trobat sobre ella en escassos posts; quan poso el nom original de l'obra que més em va agradar "Completament femení"; només trobo la imatge de simpàtics tocadors de cabell amb lluentons per a noies amb el cabell llarg i lluent. Així que he passat a la següent que, des del meu gust, em va semblar prou irònica i punyent.

Ens situem als anys setanta, on joves dones pertanyents a la Segona Onada feminista decideixen prendre la fotografia com a mètode per posar en dubte el sistema patriarcal on avui dia encara està encallada la societat. Aquestes dones decideixen criticar la condició i el rol que se'ls associa pel simple fet d'haver nascut dones. 
La seva estratègia comunicativa, a vegades resulta en representar algun aspecte associat amb el "rol de la dona dintre d'una societat patriarcal" de forma satírica i burlesca. No volien ser les dones de casa tancades, les femenines, les delicades, no volien estar obligades socialment a estar casades i tenir fills, a seguir uns canons de bellesa en els quals no entraven, en els quals no estaven còmodes.

Aquest és el cas de Renate Eisengger, una important artista feminista que va crear obra com la que he escollit: Hochhaus. En aquesta fotografia se la veu a ella mateixa representada mentre planxa el terra d'un llarg passadís; un acte en el qual tots estarem d'acord en coincidir que és plenament inútil. És així que ella reivindica que, mitjançant aquest rol amb el qual s'associa a la dona, intenten allisar la nostra personalitat convertint-la en solament això "la que planxa" de forma indefinida, interminable. Quant temps pot trigar a acabar de planxar aquest llarg passadís? I si després d'aquest hi ha un altre, i un altre, i un altre?

Pel que fa a mi, mai he incorporat cap discurs feminista dintre de la meva obra o, si més no, no de forma activista i conscient d'un discurs a transmetre. No és una àrea dintre de la qual em senti còmoda com a artista tot i ser dona; encara que crec que és una lluita molt important i que l'art és una bona manera d'abordar problemes de la societat. Bé és cert que, a vegades, algunes lluites em semblen massa agressives, poc ètiques o contradictòries per a entrar-hi i per això em fan sentir incòmoda; o perquè aquelles a les que intenten arribar, com les persones que no els afecta de forma directa i no empatitzen fàcilment, no rebutgin el discurs en compres d'unir-se. Però suposo que aquesta obra em va cridar l'atenció perquè és prou comprensible a primera vista, sense deixar de ser prou impactant con per a parar-se a mirar-la (què fa una dona planxant el terra?) i sense arribar a tenir un llenguatge 'repulsiu' que et faci no voler mirar; tot i ser conscient que això mateix és el que pretenen algunes artistes.

Odalís Fernández Moreno
Crítica de la representació B1



Bibliografia:

http://lebastart.com/2017/01/cuando-ellas-se-quitaron-el-delantal/http://www.eyemagazine.com/opinion/article/feminist-scrutiny