Dona, boca; home, penis; llengua. Plaer, gust, semen. Expressió d’èxtasi, bellesa, fel·lació. Sexe CIS i heterosexual, normatiu. Estereotips: la dona sensual, l’home sempre erecte. La dona satisfà el plaer del home. Plaer de la dona?
Amb aquesta introducció volia explicar els primers pensaments que em van venir al veure per primera vegada l’obra de Natalia LL, Consumer art. Diverses dones, diferents però dintre d’un cànon: primes, nues, blanques, amb el maquillatge semicorregut, salvatges, semidespentinades, amb ungles pintades i sensuals. Dones que amb diferents aliments allargats i cilíndrics els llepen, se’ls passen pels llavis i l’introdueixen i els extreuen de la seva boca amb sensualitat i certa pressió dels llavis. De un en un, de dos en dos o alternant l’un i l’altra. Primers plans d’unes dones que estan suggerint constantment a l’al·legoria de la fel·lació amb gust i ganes, o això remarca la seva expressió juganera.
Desgraciadament si això ho veiéssim pel carrer la majoria de gent pensaria que es l’estereotip de “dona buscona”, “la guarra” o “la puta”. Però en la intimitat tothom busca aquest joc entre lo brut i la sensual, la expressió i el plaer. La dona “baja al pilón” i no posis cara de fastig, ha de ser sensual, es igual si no fa bona olor o si no et ve de gust, et toca fer-ho. Desprès arriba el canvi de torn, però en ell no li ve de gust, “uff no, estic cansat”, la desgraciada desigualtat sexual que viuen les dones CIS heterosexuals o bisexuals quan mantenen relacions amb un home CIS. És això el que s’espera de nosaltres? Sempre guapes, sempre sexuals, sempre amb ganes de sexe? El plaer de la dona està en produir plaer a l’home?
La sexualització constant de la dona, la seva boca, la seva llengua, els pits, la mirada, fins i tot la seva manera de vestir, de maquillar-se i de caminar. La constant contradicció: Homes busquen dones aparentment pures però que sàpiguen de sexe. Dones guapes i sensuals ofegades per un cànon imposat: depilades, maquillades, pits rodons i junts, primes, atlètiques però a la vegada sense múscul amb les mans fines i arreglades, mirada sexi i intel·ligent, llavis grans i sucosos, altes però no més que ells. Mai superior que ells. El pilar del patriarcat és la mitificació de la dona en allò inexistent, intangible i que mai es pot arribar. Clarament no només per ells, sinó per nosaltres mateixes: suaus, depilats, amb mides i atributs que contribueixin al ideal de bellesa de cada període, sensibles, empàtiques, comunicatives, maternals i romàntiques. Hem de ser cuidades perquè som “fràgils”, “el sexo dèbil”. Se’ns exigeix molt més i se’ns menysprea més.
“Los hombres miran a las mujeres. Las mujeres se miran a sí mismas siendo contempladas. Eso determina no solo la mayoría de las relaciones entre Hombres y mujeres sino también las relaciones entre de las mujeres entre sí” (L.F. CAO, Marián (coord.), Creación artística y mujeres. Recuperar la memoria). Sempre ens han buscat submises, amagades sota roba, jutjades constantment i ja no només per homes, sinó entre dones. “¡Qué guerra! Se ha tirado a 3 des de que lo dejo con su novio”, “¡Qué promisqua! No se aclara, un dia un hombre i al otro una mujer (CIS, clar)”, “¡Siempre va provocando! Mira que corta lleva la falda”, “En l’última foto d’instagram ha penjat els pits en l’aire, segur que ho fa per cridar l’atenció”. Prou! Estem fartes! No vull que s’esperi ni s’opini res sobre nosaltres, hauríem de ser lliures i més quan es parla de sexualitat, algo que la majoria de persones acaostumbren a practicar al llarg de la vida. El clixé del sexe com a tabú s’ha d’acabar.
Al llarg de la història es desenvolupa un fetitxisme per la dona i el menjar. Això decau en un model on la sexualitat dona passa a ser passiva. Es sexualitza fins hi tot la forma de menjar des de ben petitetes, o això és el que insinua Freud com un dels fetitxes de l’home. Freud pensa les dones com una falta de sexe masculí (atribuït al penis). Aquesta seria la explicació que dona a les dones CIS heterosexuals, ja que – segons ell – busquen en les figures masculines allò que els hi “falta”, el penis, perquè tenen la sensació d’estar incompletes. L’afirmació és masclista, transfòbica i homòfoba com a poc. Per això hi haurà artistes femenines que ridiculitzaran el concepte freudià de l’enveja de penis com Lynda Benglis o Natalia LL, l’artista escollida. En les seves obres es fa una apologia a l’agressivitat que el penis simbolitza o exerceix sobre la dona i el ridiculitzen.
La perpetuació d’un tipus de figura femenina la anem trobant al llarg de la història, s’exemplifica en els films de Hitchcock, com apunta Laura Mulvey, on redueix el paper actiu de la dona als desitjos dels homes. Com bé afirmarà Jones en el seu llibre Postfeminism, Feminist Plesures, and Embodied Thories of art: “Hi ha un rebuig a donar papers actius a la dona, ha de seguir sent un cos sense òrgans. La geografia del plaer femení no es mereix ser escoltada. Les dones no mereixen ser escoltades, sobre tot si parlen des seu plaer”, “el plaer s’ha transformat en un assumpte polític. (...) El voyeurisme del cinema està dominat per homes o normes sexistes de conducta sexual. (...) El nostre projecte és per tant, construir nous plaers d’emancipament”. Jones, com acabem de llegir, condemna la passivitat de la dona que abandona els seus plaers per l’home. Demana un canvi per mitjà de l’alliberació de les dones, on puguin començar a ser elles mateixes. En certa manera és el que denuncia Natalia LL en la seva obra, encara que ho fa per el medi de lo contrari. En la meva opinió, ho denuncia a mode de que és algo privat que mai s’arriba a veure, però que quan ens ho mostren ens adonem d’aquesta banalització de la dona sexual resumida en el plaer a l’home CIS masculí.
La difusió de determinats estereotips femenins que adoctrinen els rols que la dona deu representar (mare, verge, amant esposa) i aquells que no podem ser (prostituta, feme fatal, etc), fixa el límit entre la feminitat ideal i la feminitat desviada. La dona es veu com un objecte d’intercanvi entre els homes on l’exaltació dels plaers de la violència sexual serveixen per conquistar a la dona desitjada. El cas que esmenta Patricia Mayayo en el seu llibre Historias de mujeres, historias del arte és Ovidi en Arte de Amar: “En lo que les agrada ceder, muchas veces a la fuerza desean conceder. Cualquier mujer forzada por un brusco arrebato de pasión, se regocija de ello y tomará como regalo ese atrevimiento. (…) Febe fue violada, su hermana sufrió violación; los dos raptores fueron amados por las raptadas”. Ovidi planteja el triomf dels impulsos naturals sobre les inhibicions morals i els justifica dient que les dones esperen aquesta violència cap a sí mateixes. De fet la literatura sempre a perpetuat aquesta dominació de l’home cap a la seva amant. Ja que s’estableix una relació entre el domini eròtic i el domini polític.
En el cas de la prostituta, representa tots els perills que l’home veu en la dones, la transgressió de les normes que ells mateixos han imposat per sobre de nosaltres. Per això les insulten i els hi falten el respecte. Les imatges de la dona en l’art acaben eternitzant el poder i la superioritat dels homes sobre les dones. Immortalitzen els perjudicis que venen lligats a la dona: passivitat, debilitat i disponibilitat sexual. Aquest fet m’agradaria relacionar-lo amb finals dels 70 i principis dels 80 es creu que la pornografia arrela la opressió sexual i violència de les dones. Una vulneració dels drets civils de les dones, on es promou la subordinació. Davant aquesta cosificació de la dona trobarem dos vessants. Per una banda Carole Sheeman i Hannah Wilke defensen la utilització del cos com a forma de rindinvicar la sexualitat femenina construïda en els seus propis termes. D’altra banda, Mary Kelly, dubta de que existeixi la possibilitat de representar el cos de la dona sense ser convertit en espectacle.
En els seus escrits trobem aquesta expressió: “¡Ser mujer no es sino un breve momento de la vida!”, la dona esta condemnada a viure en una constant Joventut de la seva bellesa i energia. Per aquest motiu ens venen cremes antiarrugues, ens imposen els sostenidors per “no tenir el pit caigut”, ens assignen el maquillatge per tapar marques i així podria seguir eternament en aquesta espiral de falsa comoditat. Mentre a l’home se’l deixa ser lliure: si té el pel canós “és sexi”, si té panxa no passa res, si té pels “és natural”, tot es deixa a la seva lliure elecció, i no es just. No parlo d’arravatar la llibertat als homes, parlo d’assignar la mateixa llibertat a les dones.
En els mitjans de comunicació només veiem el mateix format: home i dona (CIS), penetració immediata, exaltació del (fals) orgasme femení, ejaculació i fi. Està normalitzat que la dona no arribi a l’orgasme, ja que està infravalorat a un tros de carn mentre la societat nega acceptar el sexe. Tal es aquesta repulsió que neguen el consum de pornografia quan està demostrat per diferents estudis que és una de les industries que més diners guanya. El sexe en la pornografia continua propagant aquest model de dona perfecta: maquillades, pentinades, amb vulves perfectes, que les toquen i ja arriben al orgasme. De cara a els homes hi ha també una pressió en l’àmbit sexual, ser duradors i potents. En les pornografies veiem llargues fel·lacions, penetracions avorrides, especial obsessió per el sexe anal i tot finalitza quan l’home arriba a l’orgasme. Es aquest el tipus de relacions sexuals que volem seguir perpetuant?
Les economies entre allò masculí i allò femení sempre han estat ben marcades per un discurs. El femení com a cos, ritme, allò que es palpa i es tocat, mentre la entitat masculina a sigut definida per lo simbòlic, filosòfic i discursiu. Aquí veiem com els atribut masculins s’atribueixen a la ment i els femenins al cos. La sexualitat i gènere són produïts per una cultura al servei de la ideologia i proposaven una existència immutable de la essència femenina. Són qualificades com “el otro” perquè no tenim penis (Teories de Freud). Es veritat no som essencialment igual a els homes, però no som inferiors. Ens agrada la nostra diferència, però no ha de ser excloent. Volem la igualtat de drets. El concepte que es té de la dona en la vida està pensat per una societat d’homes que ens cosifica, ens subordina i ens confina en lo domèstic. Però lo femení significa algo més que ser dona. “conquistar la libertad de poder vivir y de poder hacer las cosas sin que la pertenencia a un sexo determinado condicione la elección”( L.F. CAO, Marián (coord.), Creación artística y mujeres. Recuperar la memoria.). En el cas femení hui ha una obsaculització constant “techo de cristal” per impedir que aquesta arribi a estaments superiors de poder i decisió.
L’existència d’un “jo” femení en les primeres artistes feministes que intenten fer un treball de connexió entre política social i art. Transgredir el tabú que s’amaga en tot lo personal per mitjà del col·lectivisme, en el que totes em viscut i s’erigeix un canvi social. Volen acabar amb l’associació d’allò femení en lo privat i en lo domèstic. El cos de la dona ha estat reclamat com d’objecte sexual i la identitat femenina sempre ha estat perpetuada en la vista dels estereotips i no per modificar-los. A finals dels 70 es donen compte dels estereotips de gènere, que el “jo” està danyat per la imposició del rol social. La volen alliberar i crear una nova veu, ja que es condemna la dona per factors biològics que discriminen a les persones no binaries, intersexuals o transsexuals, no totes les dones tenen vagina.
En conclusió, les dones vivim un estereotip constant físic i social que queda reforçat en l’obra de Natalia LL. La limitació que pateix la dona en àmbit social, físic, psicològic i sexual es veu doblegada a la ideologia i al agradar masculí. Per sort últimament amb aquesta que sembla ser una quarta onada feminista, els homes que continuen perpetuant aquestes pràctiques cada vegada semblen ser menys. Però per desgracia hi ha dones encara alienades que segueixen patint una misogínia integrada i la descarreguen contra altres dones. La negació en quant a la sexualitat continua sent un tabú que intento trencar dia a dia, encara que em tractin d’explícita, suposo que per aquest motiu, Consumer Art va aconseguir cridar la meva atenció. Per finalitzar, m’agradaria llençar la següent pregunta a l’aire per acabar de reflexionar sobre el paper de les dones en la nostra societat. Aquesta va ser escrita per Patricia Mayayo en el seu llibre Historias de mujeres, historias del arte: “Si tuviéramos que prohibir todas las manifestaciones de contenido sexista, ¿qué es lo que quedaría en pie en la cultura occidental?” Que és el que quedaria?
P.D.: M’agradaria disculpar-me per si en algun moment no he pogut ser inclusiva. Ho he intentat en tot moment, a manera de no excloure persones que formen part del col·lectiu, encara que l’obra es centra en una relació entre home i dona CIS, heterosexuals i estereotipats.
Bibliografia:
BETTERTON, Rosemary, An Intimate Distance. Women, Artists and the body. London, Routledge, 1996.
CASQUET, Noemí, Mala mujer. La revolución que te hará libre. Barcelona, Editorial Planeta, 2019.
GALMÉS, Toni i CABRÉ, M. Àngels, Lila, història gràfica d’una lluita. Barcelona, Editorial Comanegra, 2019.
L.F. CAO, Marián (coord.), Creación artística y mujeres. Recuperar la memoria. Madrid, Narcea, S.A. de Ediciones, 2000.
MAYAYO, Patricia, Historias de mujeres, historias del arte. Madrid, Ediciones Cátedra, 2018.
MESKIMMON, Marsha, Women Making Art. New York, Routledge, 2003.
MULVEY, Laura, Placer visual y cine narrativo. València, Universidad de València, 1988.
NOCHLIN, Linda, Women, art, and power : and other essays. Boulder, Westview Press, 1989.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada