Untitled (Glass on Body Imprints) Ana Mendieta, 1972

Fa unes quantes setmanes, juntament amb uns quants amics de la universitat, em vaig decidir a visitar per fi l’exposició que el CCCB proporciona des del mes de juliol: Feminismes!. Després de dues hores de recorregut vaig sortir amb el cap ben abarrotat amb els noms de les artistes exposades i dels seus títols dels anys 70. D’entre tantes, no sabia quina escollir. Totes em semblaven òptimes a comentar, a debatre, a reflexionar. Fins i tot podria dir que em vaig sentir identificada amb més obres d’art de les que m’hauria agradat. Uns dies més tard, després de donar-li moltes voltes, vaig decidir quina obra seria el meu objecte d’estudi per al treball que em convidava a fer el professor d’Últimes Tendències de l’Art: Untitled (Glass on Body Imprints) d’Ana Mendieta. Es tractava d’una sessió fotogràfica que havia fet el 1972 on apareixia ella mateixa pressionant-se la cara amb una placa de plexiglàs, deformant dràsticament les seves faccions, sobretot els llavis i el nas. Tot i que no es mostraven a l’exposició, l’artista també s’havia fotografiat prement-se aquella placa per tot el cos nu aixafant els pits, la panxa i el cul.

La cartel·la que acompanyava aquesta obra explicava com Mendieta, essent encara una estudiant a Iowa, als Estats Units, ja volia denunciar els estereotips ètnics i els convencionalismes racistes, caracteritzats pel gust cap als llavis carnosos, els nassos xatos, el ventre pla i els pits i el cul grossos i carnosos. Era també una crítica directa a tot l’ideal del cos femení representat en l’art, que es representa amb peculiaritats molt semblants a les acabades de comentar.

Tota l’obra d’Ana Mendieta va molt arrelada amb les experiències viscudes durant la seva adolescència. El 1948 neix en el si d’una família benestant de La Havana que donava suport a Fidel Castro. Per certes qüestions polítiques, van haver d’enviar els seus fills a estudiar als Estats Units per por del futur del seu país. Ana, juntament amb la seva germana gran Raquel, van viure una forta discriminació racial pel simple fet de ser cubanes; a les seves escoles eren assetjades constantment per les seves companyes. Així doncs, podem entendre per què des de ben jove Mendieta tenia la necessitat d’expressar corpòriament tota aquella forta discriminació viscuda els anys passats.

Untitled (Glass on Body Imprints) té clars paral·lelismes amb una segona artista present a l’exposició: Katalin Ladik. Allà se’ns mostrava la seva obra titulada Poemim (Poema), de 1978. Com a actriu i locutora de ràdio, Ladik s’havia d’enfrontar constantment amb els estereotips de bellesa. Amb aquella performance, l’artista es deformava amb una placa de vidre les faccions de la cara, tal i com feia Mendieta. 

Vaig quedar-me una bona estona observant les fotografies d’Ana Mendieta, asseguda damunt una de les cadires plegables que el centre oferia. Després d’haver llegit les cartel·les, hi havia alguna cosa que em cridava molt l’atenció d’aquesta obra en concret. A dia d’avui, puc suposar que va ser el lligam personal entre el que denunciava Mendieta i jo. Òbviament no parlo de l’assetjament racista, però el que sí vaig notar d’una manera molt forta, que ens unia a les dues, era aquella ràbia contra els clixés de la bellesa femenina que avui en dia encara estan molt presents a la nostra societat.

Quan d’adolescent anava creixent i el meu cos es desenvolupava, em mirava al mirall i no veia aquella imatge que tant se m’havia presentat al davant de la dona perfecta “90-60-90”. En el seu lloc, hi havia una noia amb ulleres, grans a la cara, baixeta, de pits petits i malucs inflats. No era aquella dona alta, amb una pell perfecta. No era el que jo volia ser, i sentia ràbia per no ser-ho. Era víctima d’aquells convencionalismes de la bellesa, em sentia malament perquè no corresponia a uns clixés marcats per la societat. Per això, a l’hora de descobrir l’obra d’alguns artistes com Ana Mendieta, sentia una mena de connexió entre l’artista i jo, em sentia agraïda perquè havien estat capaços d’expressar, de criticar, de donar visibilitat a una qüestió que tants anys he portat a sobre.

Roser Maria Coll, Últimes tendències de l'art

Bibliografia

·         Cabañas, Kira M. “Ana Mendieta: ‘Pain of Cuba, body I am’”. Woman’s Art Journal (1999): 12-17.

·         Moure, Gloria. Ana Mendieta. Barcelona: Polígrafa, 1996.

·         Feminismes!. 19 Jul. 2019 – 5 Gen. 2020, CCCB, Barcelona.