L’exposició es presenta amb un títol plural que engloba varies tendències
amb una premissa critica en comú. ¡Feminismes!
fa dialogar obres de la generació dels 70 amb d’altres actuals, on la temàtica
es diversifica en favor d’estudis de gènere, transsexualitat i moviments
decolonials.
Jo em sento dona, i com a dona, la visita ha estat densa. M’he sentit
identificada e inclús confrontada amb moltes de les peces, potser perquè me les
he endut al terreny personal. Penso que, no de manera teòrica, les reflexions
que planteja la mostra omplen el nostre dia a dia. Com som? com ens mostrem?
com ens relacionem? Si soc sincera no m’he atrevit a enfrontar-me a obres sobre
la sexualitat, per més que m’hagi sentit involucrada. Com he dit, ens pertoquen
totes, així que he triat aquesta.
Untitled: Glass on Body és una sèrie sis fotografies on veiem una cara esclafada
contra un plafó de metacrilat. La proposta aparentment és simpàtica, la pressió
del plàstic provoca ganyotes, deforma les faccions. Aquesta sessió està lluny
de posats artificials, maquillatge o efectes. La model no s’assembla gaire a
Marilyn Monroe, l’estereotip femení per excel·lència, popular aleshores als
Estats Units. Ella és morena però tampoc veiem la icona exòtica a la que ens
han acostumat. Veiem sis fotos anti-estereotips. Tot i així, mereixen un espai
per a ser exposades. Mendieta ens convida a pensar: La “dona” s’ha de presentar
a les imatges com objecte de desig? En elles, ha de sortir arreglada? Una
“dona” guapa es la que compleix amb el codi de bellesa “femení”? Per a ser
vista ha d’estar dins el cànon convencional?
Ana Mendieta fa
servir el seu cos com a medi de l’obra, ella mateixa és qui l’encarna. El
format que fa servir és important, les
feministes de la segona onada van apostar per la inclusió de llenguatges artístics
moderns com el vídeo, la fotografia o l’art corporal. Les tècniques tradicionals
havien assistit la desigualtat de gènere, reivindicar aquests nous llenguatges
era qüestionar la jerarquia clàssica també des del punt de vista formal.
Dins l’exposició Birgit
Jürgenssen a Ich Möchte hier raus!, (¡Quiero salir de aquí!, 1975) i Katalin Ladik a Poemim (Poema, 1978) treballen amb el mateix
vocabulari, entre elles i nosaltres s’interposa un vidre. En el cas de
Jürgenssen el vidre actua com mur o gàbia, el simbolisme de reclusió o
aïllament s’evidencia i el mateix títol ho confirma. Em pregunto si a l’obra de
Mendieta o Ladik també podem donar-li aquesta connotació de tancament. Podem
relacionar la idea de cànon estètic amb la d’imposició. Aquest codi exerceix un
domini sobre el nostre cos, sovint volem o modifiquem la nostra aparença,
encara que a diferents graus, amb això incloc pentinar-se, per acceptar-nos i
ser acceptats. No assemblar-nos als models de bellesa ens genera uns complexos
físics que ens condicionen i ens empresonen.
Un altre dels
dubtes que m’ha sorgit és sí podem interpretar el metacrilat com una pantalla i
l’obra com una parodia de la representació de la dona, com objecte de desig, en
el cinema. La cultura de masses i la societat del consum son els majors productors
de dictats estètics.
Les “dones” estem i hem estat molt afectades pels dictats de bellesa
exterior, és a dir, l’ideal de bellesa “femení” ha estat reduït al físic.
Opino, que els “homes” no han estat tant víctimes d’aquestes exigències sobre
el cos, i en canvi, el seu cànon estètic ha estat més vinculat a models
conductuals basats en la insensibilitat o la agressivitat. Amb això no vull dir
que el cànon de bellesa “femení” no es composi també d’actituds com la
submissió o la delicadesa ni que no hi hagi patrons de físic “masculins”, però
sí que les “dones” han patit més els dictats de bellesa físic. Un percentatge
molt alt d’anuncis cosmètics van dirigits a “dones”. Si es cert que actualment
discutim sobre identitat i aspecte, en paral·lel, la indústria d’Instagram
s’enforteix a costa de mantenir cànons. Actualment, els dictats de bellesa
sovint son artificials; o bé son resultants de retocs fotogràfics i per tant,
les humanes no ens hi assemblem, o bé s’aconsegueixen amb cirurgia i postissos
que tenen un preu, “la bellesa” és accessible per riques.
Ana Mendieta va ser
una artista activa durant la segona onada feminista. Va néixer a Cuba i a la
seva adolescència es va exiliar als EUA per la revolució. Parlo del seu lloc de
naixement perquè com tantes altres llatinoamericanes, a més a més de ser
discriminada com a dona, va ser racialitzada. La seva obra inclou les “dones”
no-occidentals dins la lluita feminista. Ana Mendieta va morir assassinada per
la seva parella, Carl Andre qui no va complir condemna pel crim.
* La imatge està recuperada d’internet, al CCCB les fotografies s’exhibeixen en diferent ordre.
Dades biogràfiques de: https://www.nytimes.com/es/2018/09/21/ana-mendieta-artista-obituario/
Alba Rigau
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada