L’exposició “Feminismes!” del CCCB em va plantejar un seguit de preguntes, la principal va ser: per quina raó es titula amb aquest nom una exposició in només hi ha obres de dones artistes? És realment necessari? Perquè una exposició on només hi apareixen dones ha de tenir un caràcter feminista i  una exposició “normal” no fa falta? Potser el més correcte seria normalitzar el fet que hi hagi exposicions on només hi apareguin dones artistes i canviar de títol?

Són preguntes que no en sóc prou experta en el tema per atrevir a contestar-les, però el que si sé és que la exposició en general no em va acabar de fer el pes. A través de tots els videoarts que hi havia a les diferents sales es creava un ambient sonor bastant incòmode. A més, hi havia idees que es repetien constantment, com simbolitzar la opressió de la dona a través de la deformació de la cara o el cos amb plaques de vidre o corda.

Una de les obres que em va cridar més l’atenció va ser la sèrie fotogràfica titulada Estudo para dois espaços (Estudi per a dos espais, 1977) de l’artista Helena Almeida. L’obra consta de 4 fotografies en blanc i negre on s’hi veuen unes mans entrellaçades amb el que semblen reixes i portes entreobertes de ferro del carrer. És una obra que crec que capta molt bé el que la artista vol transmetre, tracta aquestes reixes com a barreres opressives, donant la sensació que aquella persona està atrapada al darrere, entre dos espais o realitats. L’artista també ho vol lligar amb les obligacions domèstiques de se li inculquen a la dona des de ben petita, i que el patriarcat les oprimeix darrere les portes de les cases com si no en poguessin sortir.

És una obra que defineix molt bé el que provoca el patriarcat, en el meu punt de vista, demostra tota la opressió que patim les dones des de ben petites. De fet, tan sols en el fet que jo, dona de 19 anys nascuda l’any 2000, em pugui sentir identificada amb una obra de l’any 1977, demostra que queden moltes injustícies per combatre i molt patriarcat per tombar.

Jana Carbonell, CAC