L'exposició Feminismes, dividida en L'Avantguarda Feminista dels anys 70 i Coreografies del gènere, per una banda m'ha fet entendre millor d'on venim les artistes feministes d'avui dia, quins són els
nostres orígens, què es va fer als anys 70, des de quin punt de vista, i com ens ha portat fins a les obres contemporànies i les noves perspectives de l'art. Però també m’ha fet adonar de la poca quantitat d'artistes racialitzades que portem al públic d'un
museu. Pràcticament totes les peces exposades eren de dones blanques, i al principi no ho veus estrany perquè esperes trobar-te amb alguna artista que no sigui alemanya, anglesa, americana o espanyola, però arriba un punt on totes parlen de les mateixes coses
i des d'una mateixa visió i necessites obres d'artistes com Ana Mendieta, Mako Idemitsu, Sonia Andrade, Emma Amos, Nil Yalter, Regina Vater, Linda Porn o Daniela Ortiz que et trenquin els esquemes des d'una altra visió. La primera part de l'exposició se m'ha
fet una mica llarga per aquest mateix fet, per molt interessants que fossin les peces, al final em semblaven un únic diàleg que es repetia constantment excepte quan apareixia una de les poques peces de les artistes que he esmentat. Respecte a la part de Coreografies
del gènere, mentre que els anys 70 se m'han fet llargs, l'actualitat se m'ha fet curta. M'hauria agradat trobar més obres i més artistes actuals que treballin sobre el gènere i tots els seus lligams socials.
De totes les obres que he vist, la que m'ha fet connectar més amb el punctum, amb aquell detall que et puny i et fa canviar la lectura d’una fotografia, del qual parlava Roland Barthes a “La càmera
lúcida”, és sens dubte "Las muertes chiquitas" de Mireia Sallarès. El neó rosa, les fotografies d'aspecte publicitari acompanyades de la veu de la Mireia narrant com es van fer i a qui està retratant, tota la documentació estesa sobre la taula com si es tractessin
de petites pistes que has de fer teves per entendre les vivències de les dones, i el fragment del documental de cinc hores on veus les cares de les mexicanes explicant amb passió i valentia com viuen els orgasmes, i les relacions que construeixen a partir
d'ells amb la violència, els feminicidis, el dolor, la llibertat, les obligacions, la malaltia, la identitat, etc. Tot plegat m’endinsa en la meva pròpia relació amb els orgasmes, amb el sexe, amb la violència, amb l'obligació a ser un subjecte plaent.
M'agrada la manera en què Sallarès exposa el relat. No ho fa des del poder de la dona blanca privilegiada que se'n va a donar veu i empoderar a les pobres mexicanes realitzant un documental que denunciï
la seva misèria i les injustícies que pateixen, perquè després els europeus el veiem i pensem "gràcies a déu que no sóc una d'elles". El que aconsegueix la Mireia és realitzar un documental, des d'una base d'investigació personal sobre els orgasmes, que la
porta a generar una peça on l'espectador, tot i escoltar testimonis molt impactants, en cap moment sent pena per aquestes dones i la seva situació, sinó que acaba pensant que vol ser com elles. Les 30 entrevistades es mostren amb una força, amb una intimitat
tan valenta, que en lloc de provocar pena, culpa o tristesa, es converteixen en un exemple a seguir i et donen el coratge i l'empenta per lluitar al seu costat.
L'artista, parlant sobre la paraula "empoderament" a la ronda de preguntes que es va fer després de visualitzar les cinc hores del documental el 4 i 5 d'octubre de 2019, va dir "m'agrada molt donar
potència, però la paraula empoderament... a mi el poder només m'interessa treure'l o repartir-lo, però donar-lo em fa una mica de por", i crec que realment aconsegueix repartir-lo amb “Las muertes chiquitas”. Anar-se'n quatre anys a Mèxic per dur a terme aquest
projecte no és una qüestió d'empoderar a un col·lectiu amb menys visibilització, és més aviat una solució pràctica. Fer aquesta investigació a Espanya faria més vergonya, seria com preguntar a la teva família si han tingut orgasmes. En canvi, anar-te'n a un
territori amb una altra cultura, et permet utilitzar la diferència com una arma per obrir-te i atrevir-te a preguntar dubtes molt personals i explicar vivències molt íntimes sense sentir-te jutjat, sense tenir por a parlar.
Sentint les paraules d'alguna de les entrevistades, hi ha frases que m'han entrat directes al cor i m'han fet pensar en les meves pròpies vivències. Va tenir la meva àvia algun orgasme en la seva vida?
Quantes vegades va sentir-se obligada a ser una dona plaent? Quants cops jo mateixa m'he vist obligada a donar plaer, a sentir-lo, a ser un cos que ha d'agradar? Quants cops m'han forçat a mantenir relacions sexuals, a arribar a un orgasme que jo no desitjava?
Perquè em sento culpable d'haver estat violada, de no ser prou plaent, de no poder tenir plaer? Les preguntes que em faig a partir de “Las muertes chiquitas” són infinites, però caic sobretot en el sentiment de culpa, en adonar-me de què primer les dones estàvem
reprimides pel que no podíem fer, i ara ens reprimim obligant-nos a arribar a uns objectius que potser no volem aconseguir. Per exemple, al principi era tabú la masturbació de la dona i ara totes s'han de comprar el Satisfyer i masturbar-se perquè ens hem
d'alliberar i empoderar dels nostres cossos. Però jo penso: volem totes les dones masturbar-nos? Perquè m'he de sentir culpable per no poder assolir l‘alliberació completa de la dona actual? La Mónica, una de les entrevistades, explicava: "Donde no hay palancas,
no hay una máquina que manipular; no hay control, ni determinación. En el orgasmo siempre muere algo en ti, siempre hay una pérdida, primero de ingenuidad. Y luego de velo, de paradigma, de falso dilema y de educación".
Crec que cadascú viurà “Las muertes chiquitas” des d'una perspectiva molt personal. Algú amb VIH , per exemple, potser reflexionarà més sobre els testimonis que parlen d'orgasmes i malaltia. Jo m'he
emportat aquestes confessions cap a la meva situació de dona que ha patit abusos i agressions sexuals, i m'han impactat especialment les connexions entre orgasme i violència que feien algunes de les entrevistades, perquè m'he sentit directament apel·lada.
L’Ana María, una de les mexicanes, afirmava clarament "yo era un producto dañado, a mi me daba demasiado miedo exponerme a otro porque, de algún modo, era evidenciar ese daño", i aquest és un d'aquells punctums amb els que em sento especialment connectada
a la peça de Mireia Sallarès. Jo m'he sentit com un producte malmès, trencat, he patit el pànic d'exposar-me als altres perquè si veien que era una víctima ho seria per sempre, serien reals les ferides que porto dins. Però igual que les dones d'aquest projecte,
m'he atrevit a parlar, a donar la cara.
Ona López
Crítica de la Representació
Barthes, Roland (1999) “La cámara lúcida. Nota sobre fotografía”, Barcelona: Editorial Paidós. (Séptima edición)
“DEBATS / Conversa amb Mireia Sallarès i Marta Segarra (VO Ca)” Vimeo: CCCB, 5 octubre 2019
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada