¡FEMINISMOS!

 “¡Feminismos!” al CCCB, presenta una mostra d’obres de la Verbund Collection de Viena que posen en manifest el punt d’inflexió de la Vanguardia feminista als anys 70, quan una nova generació de dones empoderades van assaltar la vida pública i van proposar noves estratègies per tal de fer trontollar l’ordre simbòlic preestablert. Per primer cop en la història de l’art, les artistes es van reagrupar com a col·lectiu i van començar a crear obres artístiques en primera persona, determinades per elles mateixes. Es tracta d’un art trencador, tant per l’ús dels diferents llenguatges com per les temàtiques de reivindicació i denuncia a les construccions de gènere, a la igualtat, a la violència masclista,... Aquesta es complementa amb Coreografías del genero, protagonitzada per setze obres d’artistes contemporànies deutores d’aquelles pioneres artístiques dels 70 i es subratlla la pluralitat de direccions d’aquests feminismes actuals, defensant que avui és impossible limitar-los a una narració única. Així doncs, l’exposició pretén fomentar el diàleg entre el llinatge, la continuïtat i la ruptura d’ambdós feminismes. 

L’exposició està dividida en cinc blocs diferents: la reclusió de la dona en el rol de mare, mestressa i cònjuge; la representació d’aquests rols com a farsa i paròdia; la visualització del confinament opressiu i l’acte de fugir-ne; la sexualitat femenina davant l’objectivació de la dona; i els dictats de la bellesa. Per a això es mostra el treball d’artistes com Lynn Hershman Leeson, Renate Eisenegger, Valie Export, Margot Pilz, Lydia Schouten, Gerda Fassel, Betty La Rocca, Carolee Schneemann, Francesca Woodman, Cindy Sherman... i s’incorpora a vàries artistes del nostre país com Esther Ferrer, Pilar Aymerich, Mari Chordà, Eulàlia Grau, Angels Ribé, Eugènia Balcells, Marisa González i Fina Miralles.

Als anys 70, una dècada calenta, convulsa, de revoltes, lluites i reivindicacions, iniciada al Maig del 68, on les dones van haver de lluitar, de sortir al carrer reivindicant els seus drets, de crear un art que destapés les imposicions del patriarcat que, entre d’altres, reglava de quina manera “una dona havia de dur la serva pròpia vida”, com la performance en 1976 a la Universitat de Barcelona per part del grup de Les Nyakes i que a l’exposició està present gràcies a l’objectiu de Pilar Aymerich. La fotògrafa va viure l’època de la transició democràtica espanyola, tenint així l’oportunitat de congelar els esdeveniments més crítics d’aquesta etapa essencial per al moviment feminista.

Juntament amb la fotografia de Les Nyakes es troba l’altra aportació de l’artista a l’exposició, amb el títol de Jo també sóc adúltera, on retrata al novembre de 1976, a una mare amb el seu fill a espatlles, durant la manifestació que es va celebrar en contra de la legislació que penalitzava l’adulteri. S’havia organitzat per donar suport a María Ángeles Muñoz, denunciada per adúltera pel seu marit i que reclamava la custòdia de la seva filla en comú, després d’haver-les abandonat quatre anys abans. Les dones adúlteres sota el règim franquista podien ser penalitzades amb penes de presó, i és durant la transició que es començaran a demanar canvis legislatius, entre d’altres. La fotografia es gairebé un retrat de la mare amb mirada còmplice, convençuda, però serena i tranquil·la, sentiment que es reforça gràcies a la innocència transmesa pel seu fill a espatlles, emmarcada per la marxa al darrere i configurada a través del joc de contrastos entre llum i ombres. La mateixa Aymerich a una entrevista al diari cultural digital Núvol declararia “per a mi tot esdeveniment té un començament, un punt culminant i un desenllaç. Jo busco i espero sempre que es produeixi el moment àlgid per fer la meva fotografia. D’altra banda, sempre he tingut una visió intimista i així, per exemple, quan fotografiava una manifestació cercava sempre una cara, una expressió, aquell gest en el moment adequat que pogués explicar tot el sentit de l’acte” i acaba afegint “cal preparar l’escenografia abans de començar la sessió fotogràfica i organitzar-la com el crescendo d’una obra teatral, fent que en el moment culminant el fotografiat se senti el més còmode possible.

En primer lloc, el que em va fer ressò de l’obra i em va fer fixar-me amb més detall, va ser el fet que ambdues obres de l’artista havien sigut produïdes a la meva ciutat. La desconeixença dels fets retratats em va provocar l’interès necessari per indagar una mica més en el panorama feminista català dels anys 70. Per altra banda, se’m va plantejar un paral·lelisme entre el context d’aquesta segona onada feminista de la dècada dels 70, que com he esmentat abans vans ser uns anys de lluites i reivindicacions en tots els sentits (no només feminista), i l’actual situació mundial, com ara Chile, també calenta i de protesta, amb el sorgiment, arran d’aquest context, de lluites i manifestacions feministes com la creació de l’himne “El violador eres tu” que s’ha escampat per tot el món. Però justament arran d’aquesta relació de contextos i èpoques, em va sorgir la qüestió de fins a quin punt vam assolir tot allò que es reclamava als 70; fins a quin punt van servir aquelles protestes; fins a quin punt es va assolir el que es demanava? Òbviament hem guanyat terreny, hem avançat, però al mateix temps seguim vivint en un societat patriarcal on directa o indirectament s’imposen a les dones estereotips i maneres de viure. Exemples d’això, a la mateixa Espanya, són el cas de “La Manada” o l’ascens polític de Vox tot i ser un partit homòfob, racista i discriminatori de gènere. Òbviament sempre parlant d’Occident, perquè si anem un pas més enllà, a molts països Africans i gairebé tots els àrabs, la situació és ben diferent, la repressió és un fet i arriba a límits inhumans. Les associacions, grups d’ajuda humanitària i ONGS ho tenen present i ajuden en la mesura del possible, però es necessita molt més. Els països occidentals hauríem de mirar més enllà del nostre melic, no deixar de lluitar pels nostres drets com a dona, però si pensar de manera més global. A Somàlia i Guinea es duu a terme en més d’un 97% de la població la mutilació genital femenina. Realitats com aquesta, em fan sentir una hipòcrita, hipòcrita per reivindicar coses que em semblen insignificants per al costat d’altres barbaritats que es normalitzen a altres països. I deixant de costat la reflexió d’aquest post, encara em sento més hipòcrita i més descontenta amb el meu propi poble quan, per demanar la Independència surten milions de persones al carrer, però quan hi ha manifestacions en contra del canvi climàtic, de la desnutrició infantil o del maltractament de les dones a països tercermundistes, surtin quatre persones a manifestar-se. Un fet no li resta importància a l’altre, però, em qüestiono on ha arribat la humanitat de la gent, i fins a on som d’egoistes si només ens importa reivindicar el que vivim al nostre entorn sense pensar més enllà. 

No pretenc acabar amb negativitat, no crec que el panorama feminista actual estigui mort, o si més no adormit, però certament, cal seguir lluitant, no només per les desigualtats de gènere, sinó per assolir una consciència global, un moviment més fort i col·lectiu, que miri més enllà d’occident i que vetlli pels drets de totes les dones. Sento que molta part de la joventut està adormida, no només en temes feministes, si no en qualsevol preocupació que no sigui el seguiment de les xarxes socials i el culte per la imatge. Fa un parell de setmanes, vaig fer una observació per saber quants amics meus reciclaven, la resposta encara que sembli increïble, va ser que ningú separava la brossa. Les seves explicacions estaven buides: “No tinc temps. No tinc espai. Tot és mentida, després no ho reciclen”. Necessitem un nou despertar, una joventut més conscient, més unida i més implicada en la configuració d’un present millor. Necessitem un nou Maig del 68.

BIBLIOGRAFIA

-          AYMERICH, P. (2008) Resistents, Barcelona: Meteora.

-          MARTÍNEZ, C., GUTIÉRREZ, P., GONZÁLEZ, P. (2009) El movimiento feminista en España en los años 70, Barcelona: Cátedra.

Alumne: Zaira Cano García

Universitat de Barcelona

Curs: 3r C

Assignatura: Últimes tendències artístiques

Professor: Víctor Ramírez Tur