Dins l'exposició proposada actualment en el CCCB de Barcelona vaig poder observar tota
una sèrie d'obres molt, molt interessants envers el feminisme. L'exposició FEMINISMES fa un
recorregut històric-artístic des dels inicis del feminisme fins a l'actualitat tot fent un recull
d'autores important i no tan importants que han marcat dins d'aquest nou moviment sorgir el
segle XX.

Una de les dues obres que més va agradar va ser Sculpture #2 (Kasse) de l'artista Kirsten
Justesen, que mostra una dona nua embotida en una caixa de cartró que pràcticament omple
amb el seu cos; la foto està muntada damunt d'una caixa oberta, el nom original de l'obra
és Kasse (caixa), que pel que faig poder llegir fa referència a l'afinitat de l'art minimalista,
contemporani de l'època, per les estructures primàries simples. Aquesta aproximació a l'art la
formulaven principalment homes, a qui Justesen llença un repte per mitjà del seu propi cos nu.
L'estudiosa del cinema Laura Mulvey ho va explicar amb aquestes paraules << En la cultura
patriarcal, la dona és el significant de l'alteritat de l'home, lligada a un ordre simbòlic en el qual els
homes poden viure les seves fantasies i obsessions projectant-les en la imatge de la dona
silenciosa, a la qual s'atribueix el paper de portadora de sentit i no el de productora >> .

Amb aquesta obra entenc que el paper de la dona dins duna caixa ja és molt reduït, i posant una
imatge de la dona envers la dona, encara fa que tingui més ironia. Les dones el llarg de la història
s'ha desvalorat en tots els sentits, ha maltractat, matat i acusat de mil fets d'on no ens hem pogut
defensar. Amb aquesta obra podríem dir que en fa un petit resum de tot, perquè si ara la caixa la
tanquéssim i la deixéssim en un racó de les golfes, ningú se n'hagués adonat i ningú l'obriria.
La segona obra que em va comptar l’atenció especialment, va ser l’obra Let's Take Back Our
Space de Marianne Wix. En ella apareixen tot un seguit d'imatges d'homes i dones asseguts, on
es pot veure clarament la disposició de les cames. On els nois les col·loquen sempre obertes i les
dones sempre amb les cames creuades.

És una representació visual de paper i l'actitud actual d'una majoria de població
masculina. A més està representada amb imatges d'una situació del dia a dia on
conscientment o inconscientment com societat, es mostra clarament que l'acceptem i no
en variem l'actitud d'avant d'elles. Situacions de desigualtat de gènere tan simple com a
l'hora de seure en el metro.

Des del meu punt de vista penso que un gest pot canviar radicalment l'estat d'ànim d'una
persona, un comentari encara més directament. I que normalment les que les rebem som
les dones. Dones que en principi hauríem de rebre els mateixos coneixements,
comportaments, aparences que hauria de tenir qualsevol persona, i no fent que les
reaccions i decisions a prendre, els colors o la roba a portar depenguessin del nostre
sexe.

Roser Quílez Codina, Crítica de la representació