Orlan, STRIP-TEASE OCCASIONNEL À L'AIDE DES DRAPS DU TROUSSEAU

STRIP-TEASE OCCASIONNEL À L'AIDE DES DRAPS DU TROUSSEAU va ràpidament ressonar amb mi per la connotació tant irònica que transmet. Veiem una Verge -imatge inequívoca de la puresa, la castedat, l’honestedat i, certament, la bondat- despullar-se poc a poc fins acabar transformada en una Venus -imatge de la sensualitat, la fertilitat, la seducció i l’erotisme. Tant al principi com al final de la sèrie trobem dues figures ben conegudes en la història de l’art, ambdues relacionades amb la divinitat (tot i que una sigui ella mateixa una deessa i l’altre no). Son dues figures que han estat molt representades en l’art -i per conseqüència molt estudiades i analitzades- però que son de dues èpoques ben diferents, fet que veiem reflectit en la manera com s’imaginen i es plasmen. La Venus ve d’una època on els Déus eren molt terrenals i, en certs aspectes, molt propers als humans -no se’ls tenia en aquell món intocable i impossible d’accedir, com sí es tindran en el cristianisme. Símbol de la fertilitat i de l’amor carnal, a la Venus la solem trobar nua per a remarcar la seva bellesa i la seva sensualitat.


Als mites on apareix se la sol presentar com una deessa que, coneixent el poder i l’encant que té sobre els homes, se n’aprofita constantment. Els sedueix i els utilitza per a satisfer els seus desitjos i els seus anhels, sense importar-li gaire com se sentiran aquests després de l’acte. És a dir, el que trobem és una dona força egoista, cruel i perillosa, una mena de primitiva femme fatale; una dona que es convertirà, amb la mentalitat del cristianisme, en un exemple de com no comportar-se i com no ser.
La Verge ve d’un context completament diferent: d’una religió on se la venera justament per ser el símbol més honest de la puresa i de la castedat. Això -suma’t al fet, ja anomenat abans, que amb el cristianisme Déu i els personatges propers a ell agafen una dimensió allunyada i inaccessible- farà que mai la veiem sense les seves robes.


El que jo crec que fa ORLAN en aquesta peça és justament unir aquestes dues figures, convertir-les en una mateixa persona que passa de ser una verge immaculada a ser una venus objecte de desig; converteix doncs aquesta figura de comportament molt diví i certament superior en una dona real, amb impulsos i desitjos. ORLAN juga amb aquest paper que se li imposa a la dona, el de la “mare perfecta” -paper que la Verge compleix a la perfecció: la dona que cuida al seu fill i que el posarà davant de tot, que el protegirà en tot el que pugui i que sofrirà enormement per l’amor que sent per ell- i el va desmuntant poc a poc i de manera molt teatral fins a arribar a la “nova dona”, a aquesta nova dona que s’allibera de tot tabú i norma, que viu per a ella i que controla la seva vida. En aquesta obra en particular, degut a la nuesa que hi trobem, ens costa molt deslligar la idea de dona alliberada de la idea de revolució sexual femenina, és a dir, aquesta nova dona també es consciencia de la seva sexualitat, l’accepta i aprèn a utilitzar-la segons els seus gustos; un gest que queda, de manera ben evident, més a prop de la Venus que de la Verge.

És important recalcar l’època en que aquesta peça va ser feta: anys 70, anys en que el feminisme estava en ebullició total, anys en que trobem grans teòriques feministes com: Simone de Beauvoir, Judith Bulter o Kate Millet. És molt innocent pensar que l’art no es va veure afectat per aquestes noves idees i mentalitats i artistes com ORLAN són l’exemple d’aquesta nova dona que intenta escapar de la gàbia on se l’havia tingut tancada durant molt de temps. Podem -tot i que ORLAN no parli de Butler en relació amb aquesta obra de manera oficial- trobar paral·lelismes entre la peça i certes idees butlerianes, com la de la performativitat de gènere. Butler defensa que “puede entenderse el sexo y el género como una construcción del cuerpo y de la subjetividad fruto del efecto performativo de una repetición ritualizada de actos que acaban naturalizándose y produciendo la ilusión de una sustancia, de una esencia” . És a dir, el gènere i el sexe son construccions culturals creades en base a unes accions que son sempre “una exigencia constante del entorno” , accions que duem a terme d’una manera tant repetitiva que passem a fer sense adonar-nos-en i sense qüestionar però que, en realitat, no hauríem de perquè seguir. En l’obra d’ORLAN veiem a l’artista recrear algunes d’aquestes accions (com la de donar a mamar a un nadó embolicat en mantes, la maternitat) de manera exageradament teatral, com volent remarcar la performativitat que les acompanya. Sembla voler demostrar-nos la falsedat dels moviments, com aquests, tot i ser venuts com essencials i indubtablement femenins, son en realitat coreografiats per l’entorn i actuats per totes nosaltres, com si fóssim actrius que segueixen un guió.

La Verge sembla doncs treure’s de sobre aquestes vestimentes que l’obliguen a actuar d’una certa manera, a seguir un cert comportament lligat a la seva aparença (la de dona) i que en un principi semblen gairebé essencials en la seva figura -involuntàriament, a la Verge només la podem lligar a la idea de mare, de cuidadora, de patidora. Aquest desposseïment de les robes l’allibera d’aquests moviments a seguir, d’aquest guió imposat, i anem veient a la Verge actuar amb cada vegada menys rigidesa, més solta -literalment més solta, ja que els cabells que en un principi porta lligats i amagats sota el vel se li escapen de cop i comencen a moure’s de manera lliure, gairebé salvatge, igual que ho fa la pròpia ORLAN. Després d’aquest instant de moviment i eufòria (on també se li destapen els pits), torna poc a poc a venir la tranquil·litat i l’artista va agafant una posició calmada que sembla desprendre felicitat i satisfacció. Realment, en l’últim gest que fa podria perfectament estar recreant aquest benestar de després de l’orgasme, com si ORLAN, després de la lluita aferrissada contra les accions establertes, se sentís per fi alliberada i això l’omplís d’una satisfacció gairebé sexual, de felicitat i de serenor. Veiem una Venus que s’exposa sense vergonyes, que es coneix i presenta el seu cos al món sense necessitat d’explicacions, una Venus que potser seduirà o que potser no però que ja no sembla que això li importi gaire. El final tant misteriós (on no veiem més que els draps que la tapaven) em fa pensar en l’artista escapant de la visió de l’espectador, l’artista que busca deixar de ser només un objecte expositiu per als ulls de qui la mira i que marxa per a poder crear una vida on l’important sigui simplement ella mateixa.



BIBLIOGRAFIA
- DUQUE, CARLOS. (2010). Judith Butler i la teoria de la performatividad de género. Colegio Hispanoamericano, 85-95. Consultat: 23 desembre 2019, des de: https://dialnet.unirioja.es › descarga › articulo
- DUQUE ACOSTA, CARLOS ANDRÉS. (2010). Judith Butler: performatividad de género y política democrática radical. La manzana de la discòrdia, Vol. 5, no. 1, 27-34. Consultat: 23 desembre 2019, des de: https://www.academia.edu/16869505/Judith_Butler_performatividad_de_g%C3%A9nero_y_pol%C3%ADtica_democr%C3%A1tica_radical
- CASTELLANOS, GABRIELA. (2010). Determinación y libertad en la construcción de las subjetividades subordinadas y colectividades politizadas. En, GRUESO, D y CASTELLANOS, GABRIELA, Identidades colectivas y reconocimiento. (2010).
- ESCOBAR CORREA, JUAN GONZALO. (2012). Ave Maria, Gratia Plena. Iconología e iconografía de la Inmaculada Concepción. (Tesi final de grau. Universitat Nacional de Colombia, Medellín). Consultat: 23 i 24 desembre 2019, des de: http://www.medioscan.com/pdf/maria/iconologiaeinconografiainmaculada.pdf
- MACBA Museo. (2017, gener 16). Retrato en movimiento: ORLAN [Vídeo]. Consultat: 22 desembre 2019, des de: https://www.youtube.com/watch?v=J1zLb8dh1KA
- Bienal de Performance. (2017, juny 12). Orlan, La performance como gesto político [Vídeo]. Consultat: 22 i 23 desembre 2019, des de: https://www.youtube.com/watch?v=IUmeESoWnik