Els rostres femenins, invisibilitzats i degradats a voluntat al llarg de tota la història de l’art, aquells que no s’ensenyen a l’escola ni als museus, emmarquen i protagonitzen per fi l’escena en Some Living American Women Artists/ The Last Supper, de Mary Beth Edelson, que gaudeix d’un petit espai entre una aglomeració molt densa, una cascada potser excessiva d’obres en l’exposició de Feminismes! al CCCB. A partir d’ara faré referència a l’obra amb el primer dels dos títols que se li atribureixen, SLAWA, ja que en sí mateix s’allibera de l’original masculí, i va molt més enllà d’una simple reinvenció de l’icònic i eternament valorat Últim Sopar, “obra mestre indiscutible de Da Vinci”.
Edelson, amb SLAWA, parteix d’una obra clàssica, l’Últim Sopar, eminentment masculina - tant per l’autoria com pel motiu que representa - que transforma per tal de denunciar la posició i la concepció existent de les dones artistes en la història de l’art, la lamentable escena femenina de l’art contemporani i les institucions religioses.
En aquest imprès, elaborat durant una dècada històrica d’activitat feminista, Edelson, damunt d’una impressió en blanc i negre de l’obra de Da Vinci, reemplaça les figures bíbliques masculines amb artistes dones contemporànies. La “mare del modernisme americà” - si és precís etiquetar - Georgia O’Keeffe ocupa el lloc de Jesús, situada al centre de la taula, acompanyada a ambdos costats per altres dones artistes pioneres: Miriam Schapiro, Hannah Wilke, Yoko Ono, Faith Ringgold, Lee Bontecou, Eleanor Antin, Agnes Martin, Lee Krasner, Carolee Schneeman, Lynda Benglis, Alice Neel, etc. A més a més l’escena queda emmarcada pels rostres d’encara més de 80 dones artistes.
Aquesta obra i el seu esperit feminista i de trencament dóna, doncs, representació i volada a una llista oblidada, enterrada i internacional de dones artistes. A més, a continuació, Edelson incorpora, també, quatre cites de quatre generacions d’escriptores, filòsofes i activistes feministes, situant de costat idees tan diverses com les del feminisme de la igualtat i les del de la diferència, encarant sense inconvenient Simone de Beauvoir, Luce Irigaray, Bell Hooks i Chimamanda Ngozi Adichie.
How can I say it? That we are women from the start. That we don’t have to be turned into women by them, labeled by them, made holy and profaned by them. That has always already happened, without their efforts. And that their history, their stories, constitute the focus of our displacement. It’s not that we have a territory of our own; but their fatherland, family, home, discourse, imprison us in enclosed spaces where we cannot keep on moving, living, as ourselves. Their properties are our exile.
– Luce Irigaray, This Sex Which Is Not One, 1977[2]
Edelson explica que la selecció de les dones artistes que trobem compartint l’últim sopar en el seu collage va ser arbitrària, gens personal, ni tampoc política. Va buscar, doncs, diversitat: de raça, de tècniques, d’idees…
L’imprès, però, no commemora tan sols les dones artistes i la diversitat, sinó que també parla de les dificultats a les quals es troba sotmesa la dona a l’hora d’enfontar-se a la feina; a SLAWA les dones prenen definitivament el paper als homes i subverteixen així els constructes tradicionals de gènere. Les dones, per fi, tenen un lloc a taula i una veu.
L’obra esdevé inevitablement un símbol dels feminismes artístics perquè, com els seus semblants de l’Últim Sopar de Marlene Dumas i Elisabeth Ohlson Wallin, desafia alhora l’autoritat masculina tant en la religió com en l’art. S’atreveix a jugar amb una imatge sacrosanta i se n’apropia, i el seu resultat mostra el que implica etiquetar quelcom com a sagrat i allò que conseqüentment s’espera del seu tractament; ella decideix subvertir-ho i deixa lloc a les dones en un món de l’art dominat per homes i en una religió eminentment misògina.
Abril Morales
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada