Auguste Kronheim


Nascuda el 1937 a Amsterdam és una artista que va començar a fer gravats des de ben jove, criada en un ambient de post guerra la seva obra més primerenca parlava del fosc ambient de crisi que vivia l’Europa oriental i més en concret la crisi que vivia la població rural. L’artista sempre treballa a partir de series i ho justifica en que sempre tenim més d’una imatge al sobre un mateix tema.


La peça que he triat per a comentar sobre la obra de Aguste Kronheim és una sèrie de vuit xilografies sobre paper japó posteriorment colorejades. La sèrie es titulada, “I demà ets mestressa de casa” (1970). La sèrie d’estampes mostren les exigències que la societat dictava per a les mestresses, que havien de ser eficients en les seves tasques domèstiques i també establia com havia de ser el seu caràcter. Una mestressa havia de ser afectuosa i entregada a l’home de la casa.


Auguste fa els gravats també des del punt de vista de la dona, que patia aquestes exigències i es trobava atrapada dins aquest rol que li tocava assumir per exigència de la cultura occidental del moment. Auguste  horroritzada de la situació, que en alguns estats arribava a prohibir treballar a la dona a menys que ho autoritzes el seu marit. Crea una metàfora i es refereix a aquest espai domèstic d’aïllament i de condemna com  un teatre de titelles. Ho veiem molt present al seu treball gràfic, que mostra escenes com d’un món oníric, més proper a un distòpia on aquesta mestressa estaria engarjolada a través d’escenes i metàfores enrevessades que es refereixen a aquest castig. Les estampes mostren diferents feines manuals de la llar, com cosir, cuinar, preparar el pa... relacionant aquestes feines amb escenes i decorats d’aquest suposat teatre de titelles per a entendre com es sent ella en aquest món distopic irreal.


Crida l’atenció una estampa que mostra una dona com un centaure, cridant al cel, amb un home muntat al seu llom. Segurament volia mostrar com es la dona amb el seu treball domèstic la que realment empeny al seu marit i l’ha d’aguantar sobre l’esquena. Molt provablement també volia aquí fer una referencia al sexe matrimonial que de molt segur per a moltes dones era un martiri haver de viure sotmeses a els apetits de la seva parella, i d’aquí l’expressió  agònica de la centaure.

Una altra de les estampes interessant és una que mostra una botella de lleixiu al costat d’una copa de licor, una tipografia escriu al costat, mantenir es el nostre ofici. Crec que es com a molt evident el missatge que intenta llençar aquí l’artista, que mantenir i netejar é el seu ofici, però a la vegada es la seva condemna i on es veuen atrapades.


M’ha interessat molt aquesta obra perquè crec que retrata de manera molt original i molt dura a la vegada el que ella sentia quan veia que el seu rol a la societat era abandonar les seves aspiracions per a dedicar-se a la feina domestica perquè era el que es suposava que era el paper que havia d’ocupar la dona en aquell model de societat. Un rol que no podia esquivar i que la conduïa a aquest mon de malestar que il·lustra en aquesta sèrie.


 També crec que la peça creava molt bona sintonia amb les obres que l’envoltaven. Té molta conecció amb les dues peces fotogràfiques de Karim Mack, ambdues reflex de la mateixa distòpia que ens parlava Auguste. De com Karim Mack es carrega aquesta imatge fantàstica de la dona com a mestressa entregada a la llar feliç amb la seva condició. O la segona obra, somni de planxar (1975) on la mestressa s’ocupa de planxar la roba i acaba convertint la mateixa post de planxar en el seu fèretre, referint-se a que aquestes tasques domestiques de les que ella es encarregada l’acaben esclavitzant i convertint-se en la seva condemna.


També es fa molt evident la connecció amb els conceptes tractats a l’obra fotogràfica i performativa de Renate Eisenegger. Les seves dues obres exposades, Insolamento 1972 i Bloc de pisos numero 1. Ens parlem també de l’aïllament, en el cas de l’obra insolamento mitjançant cintes i gases de cotó que l’artista utilitza per anar cobrint-se la cara, parla aquí de obstrucció comunicativa que pateix el col·lectiu feminista d’aleshores. En la segona obra, bloc de pisos num.1 (1974) apareix l’artista planxant el linòleum llis d’un passadís d’un bloc de pisos desert, en aquesta performance Renate ens parla de l’aïllament del món exterior que patien les mestresses així com del poc estimulants i el repetitives que eren les seves tasques.

Josep Herrera