Howardena Pindell
Not so “Free, White and 36”
Exposició CCCB
Ana Isabel Pulido Sánchez
NIUB 10151783
Perspectives Feministes
M’apropo a veure la exposició de “FEMINISMES” al CCCB, el dia 8 d’octubre
a la tarda desprès d’haver passejat pel MACBA, on també vaig poder veure algunes
obres d’art relacionada amb el feminisme, encara que la exposició del MACBA era
per cronología en cada temps podia veure una pinzellada de feminisme, amb Jo
Spencer, Terry Dennett, Nancy Spero.
Nancy Spero. Pintura d’Artaud- Des d’aquest dolor. 1969.
Gouache, tinta i collage sobre paper. Col·lecció MACBA, incorporació 2004.
Una vegada al CCCB, entro i veig que hi han moltes obres desconegudes per
mi fins aquest moment i totes em donen curiositat, algunes més que altres. Vaig
caminant i, de mica en mica, vaig aturant-me davat de cada una de les obres. En
arribar a l’arribar a la secció de “Reclusió
/ Evasió” , decideixo parar més atenció a les obres d’art de les artistes
següents: Sonia Andrade, Anneke Barger, Renate Eisengger, Marisa González,
Kirsten Justesen, Fina Miralles, FLorntina Pakosta, Margot Pilz, Howardena
Pindell, Ludia Schouten, Elaine Shemilt, Annegret Soltau.
Em vaig adonar que, especialment aquesta temàtica, em feia parar a pensar
més que les altres i que tenia més intriga envers aquest tema que no pas els
altres i que passava més temps mirant
aquestes obres que no per exemple de les de la temàtica “La sexualitat femenina”, “Jocs de rol” o “els dictats de la bellesa”.
Això va fer-me adonar que aquests temes em tocaven d’aprop.
Com vaig arribar a aquesta conclusió? No m’havia parat mai a pensar-ho,
però, assintint a classes de “Perspectives feministes a la Historia de l’Art” i
visitant aquesta exposició, em va fer-me adonar que a l’igual que ens exposa i
ens relata Howardena Pindell al seu video, tots els membres de la societat
estem arrelats a ella, intentem seguir totes les normes per la societat
impossades per tal de no ser diferents i passar desapercebuts per poder viure
més o menys tranquils.
En el seu cas, nascuda dona i negra, als anys que li va tocar viure, ja ho
tenia més difícil que altre dona nascuda blanca, com bé ens mostra a la seva
obra. Anys desprès, ha canviat molt les coses?
Al meu cas, dona nascuda als anys 80 crescuda a una família encara amb
convencions una mica conservadores però ja prenent el camí de la liberació
personal, els meus pares mai m’han posat cap limitació del que podia o no podia
fer, Encara que tothom, pel fet de ser dones tenim els advertiments
inconscients cap a nosaltres mateixes de “tingues cura per on vas, o com surtes
al carrer vestida, etc.” Imagino que es difícil treure’ns aquests
micromatxisme, els quals els tenim insertats al nostre interior, personalment
jo estic lluitant per fer-los fora.
A banda del meu tema personal, espero que tota la societat, lluitem junts
per arribar a una societat igualitaria on no tinguis més valor per ser una
persona amb sexualitat masculina o femenina, per ser blanca o negra, per ser
pobre o rica, per ser heterosexual o homosexual, etc. Sino que ens veiem
simplement com persones humanes que convivim i compartim el mateix planeta.
M’agradaria no morir sense poder veure un avenç en aquest tema i que la
meva filla pugui viure i tenir els seus desitjos plens i que ningú la jutgi ni l’assetgi per ser una
dona.
Entre totes les artistes de la secció “ Reclusió i evasió”, va haver una
de les obres que em va cridar més l’atenció, va ser la de Howardena Pindell, “Free, white and 21”.
Vaig passar per davant d’un televisor on es veia un enregistrament en
video on apareixia la Howardena Pindell. Em va cridar l’atenció, no sé perqué,
ja que no era l’única obra en video exposada. Vaig seure davant del televisor,
vaig llegir el titol “Free, white and 21” i vaig quedar-
me mirant el video. Al video sortia la Howardena Pindell explicant
vivences tant de la seva mare al principi del video, com totes les seves
vivences des de petita. Cada vegada
m’atrapava més la obra.
Em va agradar molt, tant per la crítica que fa Howardena Pindell a la seva
societat com per el motiu que li feia realitzar aquestes obres, que
l’explicarem més endavant.
Howardena Pindell sembla una dona amb moltes convincions i molt
determinada, construeix una actuació de manera que aconsegueix que no et moguis
del seient fins al final, es més, em vaig quedar amb ganes de veure més, de
saber més coses sobre el seu passat viscut.
Howardena Pindell va tenir un accident molt greu de transit i a
conseqüència d’això, va tenir una pèrdua de memoria transitoria, la qual cosa
la va portar a realitzar el seu projecte Memory,
anys de treball per compilar i fer recerca de tot el que havia viscut anys
enrera i a través de fotografies, postals que havien enviat als seus viatjes, imatges,
etc... va fer una recopilació de tota la seva vida per anar recordant-la. Així
que, tal i com diu la seva comissària de la exposició a Chicago Howardena
Pindell: What Remains to be seen, Valeria Cassel Oliver: [“ El eco de las imagenes evoca no solo el
viaje físico sino también el viaje en el
tiempo y la capacidad de la artista para volver a despertar las experiencias a
través del recuento y la revivicación. Una dualidad en la práctica de Pindell
que ha persistido a lo largo de cinco decadas, obligándonos a ver, más allá de
lo aparente, más allá de lo normativo, con claridad especifica, abordando las
cuestiones de la visión y la ceguera cultural y artística
a la injusticia sistemática”.]
Howardena Pindell va fer un intent de recopilar tot el seu passat per tal
de poder anar recuperant la seva memòria. Per això, el fragment que hem vist és
autobiogràfic i en forma part de l’obra Free,
White and 21. En aquest video, ella explica tots els murs que s’ha anat
trobant al llarg de la seva vida, no solament per ser una dona, que ja era un
obstacle grandíssim a sortejar, sino també per ser negra. Comença el video
explicant que la seva mare tenia molts germans i germanes i que la seva àvia
requeria de l’ajuda de minyones, una d’elles, al veure a la seva mare que era
més fosca de pell que els seus germans, va pensar que estava bruta i la va
netejar amb lleixiu, cosa que li va provocar cremadures greus als braços, les
quals li van deixar les marques per tota la seva vida...
Ella vol donar veu a les discriminacions que es viuen a la seva actualitat,
per això Pindell va explicant la seva experiència i, de tant en tant, ella mateixa es tranforma en una dona blanca maquillant-se i va dient que ella no ha patit cap d’aquestes situacions
que Pindell explica i que tampoc coneix a ningú que les hagi viscut, per tant
diu que es molt exagerada i molt desagraida per que clar... amb tot el que
s’havia fet per ella... però això si, sempre deixa clar que tant ella com les
persones que ella coneix son blanques i lliures.
Tot això em fa pensar que tots aquests anys de lluita, lluita emponderada
per dones com Howardena o com totes les altres artistes que vaig veure a la
exposició de Feminismes, ha anat
fent foradet i calant a la societat actual, però que ni tant sol estem a la
meitat de camí. Queda molta feina per fer, moltes coses que reclamar i que
lluitar.
A banda de veure el video al CCCB, i l’he vist un
parell de vegades més. Em vaig preguntar què es el que tenia aquesta obra per
fer que vulgi veure els 12 minuts i 15 segons repetidament. Vaig comprendre que
l’atractiu de l’obra es que aborda temàtiques i situacions d’actualitat. Encara
que hagin passat 39 anys de la realització de l’obra fins avui, encara ens
trobem en que hi ha molr racisme. Ens agrada que algú sigui la nostra veu, ja
que no tothom s’atreveix a explicar i a defensar els drets de les dones negres.
Howardena Pindell a la vegada que dóna veu a aquest tema, fa un allau de
llibertat, expressar tot el que té a dins i deixar-ho anar, que crec que a ella
li fa sentir-se més lliure, més integrada o fer-se acceptar com dona, com
persona negra i com a artista.
A la actualitat, jo mateixa que tinc una feina considerada com d’homes
(sóc responsable de servei al departamente de Sistemes d’Informació d’un
Hospital). Tinc el meu espai i crec que económicament estic ben situada, però
hi ha moltes situacions que, encara sabent que estic en lo cert, el meu jefe
(que és home), tractant-se d’alguna qüestió tècnica sempre busca l’ok d’un
altre home, encara que jo hagi donat la resposta en primer terme.
Davant qualsevol situació de tensió, si un home s’impossa i exposa el que
pensa, la resta opina que es una home pasional i reactiu, si jo al ser una dona
m’imposso i expresso, la resta opina que sóc una histèrica o que tinc la regla.
Sempre sento aquess frase “saca el látigo”. Crec que np són casos aillats, són
la majoria d’homes que tenen aquest pensament.
Em fa pensar que no hem avançat molt en aquesta banda del tema feminista o
de igualtat. Em sento tan forta i determinada, no deixo que la opinió de la
resta m’afecti al meu interior, i també fa que sigui una mica “asocial”, però
crec que és la única manera que tinc per afrontar-me a la situació, igual que
la Howardena va trobar l’art com una vàlvula d’escapament envers les situacions
que vivia realitzant les seves obres.
En conclusió, la obra de Pindel em va atreure tant per què, en el fons, em
veia reflectida en la seva determinació, i em part en la seva discriminació.
Espero i desitjo que tal i com el patriarcat va ser un fet històric , gràcies als
moviments de dones tindrà també un final.
Cahan, Susan E. Mounting Frustration: The Art Museum in the Age of
Black Power.Durham, N.C.: Duke University Press, 2016), p.160.
