Als anys 70 entren amb força diferents pràctiques artístiques vinculades al feminisme. Moltes artistes van decidir agafar la seva opressió, pel fet de ser dones, com a tema per a la seva obra i en l'exposició "FEMINISMES", en trobem una selecció molt encertada i representativa. Amb el recorregut que ens proposen podem anar veient com dins la segona onada feminista es van modelant formes d'afrontar la lluita i que es repeteixen iconografies sense la necessitat d'haver sigut influenciades.
D'entre un batibull d'expressions i ombres contra el patriarcat trobem una petita representació de l'obra de Gerda Fassel, una artista de la qual no hi ha gairebé informació, tot i ser primera dona a convertir-se en professora d'escultura de la Universitat d'Arts Aplicades de Viena. Les seves obres més conegudes són escultures, Gwen (Queren Kong) (1978), Titti de La Mancha (1979) i Katharina von Österreich (Caterina d'Àustria, 1980), però a l'exposició hi trobem quatre dibuixos del 1978, que van ser part del procés previ a fer les escultures mencionades. Deu anys abans, Valie Export agafa, com a obra, la reciprocitat que hi ha entre el que veiem i com actuem creant una metàfora entre el cinema i el seu cos, en la performance Tapp und Tastkino que em va fer sentir molt violentada. El vídeo que reprodueix la performance també es troba en l'exposició i ens ajuda a entendre com les artistes van lluitant contra la visió que es té del seu cos. Export posa damunt de la taula que ella no és propietària de la visió que es té del seu propi cos, ni del mateix cos, cosa que altres artistes ja havien mencionat. A partir d'aquesta declaració les artistes van desenvolupant nova obra per tornar-se a apropiar del seu cos. En aquest camí, hi trobem a Fassel que agafa el cos de la dona amb tots els adjectius i estereotips que porta implícit i redibuixar-lo. En marca tots els racons, el dibuix incansablement i busca una figura d'un estat un poc brusc, que no ataca però a ningú deix indiferent. Algunes de les seves figures, posteriors als dibuixos, poden recordar a les venus prehistòriques.
Cap de les làmines que ens trobem, supera el format din A3. Dins d'aquest reduït espai, l'artista estudia i analitza la forma, per tal que, la dona es faci propietària de la forma, de cada línia, sense caure en estereotips, sinó buscant cossos reals. Veiem com la forma s'apropia de l'espai, així el cos té un pes important en la composició, n'és el centre. Percebre'ls sense necessitat de sexualitzar-lo perquè encara que hi entenguem clarament la nuesa, no és rellevant, sinó que l'important és la posició.: on pots estar, fer-se propi el context d'un mateix i a través del cos fer-te tan gran que surts del paper. Algunes de les figures de Gerda Fassel surten dels marges, la presència física es fa poderosa, per exemple, empetitint el cap i eixamplant les espatlles. Aquesta recerca incansable és un crit d'ajuda, que se sent molt fluix dins el món de l'art, que reclama espai mitjançant la presència física.
En contra d'aquest estudi podríem qüestionar-nos si la lluita contra la sexualització del cos de la dona i el recurs d'una autoestima ferma, com a eina principal per arribar a l'empoderament de tota persona oprimida, seguirà sent un cicle viciós d'on no en podrem sortir fins que deixem de ficar el focus en el cos i l'estètic per posar-lo en el que la persona pot aportar, en el que la persona és. També podem dir que l'estudi que se centra en el cos de dones cis no ens ajuda perquè no inclou a totes, ni a tots els cossos oprimits, que han de buscar el seu espai en aquest estat patriarcal.
Per altre costat, Gerda Fassell ens parla de volums, de modelatge, d'ocupar l'espai, en definitiva d'escultura. Tot moviment o posicionament que fem és polític així que cada cop que ens assentem d'una forma, caminem per un carrer, ens esperem en una posició, estem enviant un missatge de com els altres ens poden afrontar, de com som i on anem. L'artista repetint el cos de la dona, en remarca tots els racons, d'una forma delicada sense deixar de banda la forma i expressivitat que té cada cos i cada un d'aquests dibuixos, amb la repetició i l'austeritat ens mostra la importància i el pes que podem tenir a l'espai sense haver de fugir de cap de les nostres línies.
Teresa Flavià
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada