ANNA CASTRO I ROMAN

FEMINISMES , CCCB

CONCEPTES DE L’ART CONTEMPORANI

 L’exposició feminismes ha estat tota una experiència per mi, em va portar a un món molt real i molt injust al mateix temps. Un món on si ets dona no pots dir i no pots fer.

Totes les obres em van impactar molt, l’embogiment que jo percebia  irònicament el considerava molt racional. Com es pot suportar viure tot això?

Els cossos nuus em van servir per entendre que no cal anar més enllà, que la diferència entre un home i una dona no va més enllà del cos, és purament física  . Un home només pot ser un home CIS i heterosexual, un home és XY  i és això el que li dona el poder. Això  dona la raó , ser home va acompanyat d’un esglaó que el posa per sobre la dona i, ser dona va acompanyat amb la càrrega de ser-ho, de ser: dèbil, submisa , funcional  i robot: perfecta . 

L’exposició és un crit  contra tot allò que reprimeix les dones, com diu la mateixa exposició el dol i la ràbia, és un rebuig  justificat a la història  que ha maltractat les dones i ha fet que s’aixequessin i comencessin a narrar elles la història, les dones tenen veu i han de parlar.

Per fer-ho s’ha d’anar al principi i mostrar tot, una exposició molt variada i amb moltes veus ,  expliquen el que han viscut i el que podem tornar a viure. Feminismes mostra  una realitat que existeix, l’exposa per no poder negar-la.

M’agradaria comentar l’obra del no dit , el no fet i el no vist. No perquè sigui una obra molt impactant o que destacaria estèticament ni res complex, tot al contrari , la destaco per la identificació que sento com a dona respecte aquesta peça. Jo Anna moltes vegades no he dit el que volia dir , per por o vergonya, no he fet el que volia , per inseguretat i prejudicis, i no he vist oportunitats que m’agradaria , per ser dona. 

Jo vull dir , vull cridar, vull cantar, vull fer sense por, vull veure.

No vull que em callin, em reprimeixin, no em deixin fer ni em tapin els ulls.

Aquesta obra és real, no cal  viure una situació molt específica per patir aquestes conseqüències de ser dona.  Aquesta imatge diu les veritats, les fa físiques i permet observar-les. Aquesta peça fa tot el que moltes dones no poden . 

L’obra ja parla per si sola, crec que a cada persona li aportarà coses diferents, la viurà de forma personal i única. Jo , dona, quan he vist aquesta obra m’ha  portat a un diàleg, una barreja de records i situacions que em fan plantejar-me. No vaig poder dir o en realitat si que podia? Que hauria d‘haver fet? Si fos un home podria fer tot això?

Perquè no vaig dir? Perquè no vaig fer?

En conclusió , ha estat una obra que considero que la seva senzillesa m’ha permès obrir-me i completar-la. L’he entès, o això crec jo, i l’he viscut. 

L’exposició en general ha estat molt dinàmica  i variada, entenc que ha estat feta per dones i m’agradaria veure una reacció del masclisme que està a l’altra banda de la història . Tot i així he tingut prou, m’he quedat bastant satisfeta,  ja que pel meu gust és difícil de comprendre, i em preocupa que no pugui arribar a tenir el reconeixement que espero i desitjo que tingui.

Crec que és una exposició per anar acompanyat i compartir pensaments i opinions. Són un conjunt d’obres molt riques i necessàries que m’ha agradat  que algú s’hagi atrevit a fer, que algú s’hagi explicat mitjançant aquestes peces per poder veure-les jo i la societat, i viure-les com a un punt i a part.