La
proposta de Lili Dujourie “Zonder Titel” (Sense títol) de 1977 forma part de la
secció Els dictats de la bellesa, dins de l’exposició temporal del CCCB
L’Avantguarda Feminista dels anys 70. Obres de la VERBUND COLLECTION. Viena.
Aquesta
ens mostra sis fotografies en blanc i negre col·locades en vertical una a sota
de l’altra. En cadascuna d’aquestes fotografies hi ha la mateixa persona nua
estirada de diferents maneres sobre un terra de fusta, que sembla parquet. Allò
realment significatiu d’aquesta peça és tot allò que li associem a aquesta
persona que veiem estirada, a partir del moment que l’espectador o l’espectadora
li assigna un sexe determinat.
En
dues ocasions en les que he anat a veure l’exposició, quan preguntaven les
persones que dinamitzen les visites comentades què és allò que veiem, la gran
majoria de les persones deien que veien a una dona estirada a terra. Un dels
dos guies va afegir que aquesta havia estat la resposta que havia rebut sempre
que havia fet les visites comentades amb adolescents d’instituts.
És
interessant preguntar-se com és que veiem a una dona. Tot això té a veure amb
el model normatiu binari sexe-gènere, que per ser l’hegemònic, és que el que
tenim la majoria de les persones interioritzat, fruït de la nostra
socialització.
El
fet de veure a una persona nua estirada en el terra amb diferents postures, ja
ens fa pensar que es tracta d’una dona. Han estat les dones les que han servit
com a models dels artistes masculins[1]
i en freqüents ocasions representades de forma nua[2].
Les diferents postures també poden fer referència a la cosificació de la dona
per part de la societat masclista o d’alguns artistes.
Però
també hi ha altres estereotips de gènere que associem a les dones i que podem
trobar en aquesta proposta com són la fragilitat, la sensualitat, l’exhibició
o, en el pitjor dels casos, la passivitat o la derrota. Des de una perspectiva
binaria i normativa difícilment s’entén que un home s’estiri a terra i no faci
ús del llenguatge corporal que se li espera, fet que queda mostrat també a la proposta
“Let’s Take Back Our Space: ‘Female’ and ‘Male’ Body Language as a Result of
Patriarchal Structures” de Marianne Weck, on veiem com s’asseuen els familiars
de l’artista: els homes amb les cames obertes i les dones creuant les cames. A
baix, però hi ha dos homes fotografiats que tanquen les cames i amb un cartell,
on posa “Ausnahme” (excepció).
Segons
un dels dinamitzadors de les visites comentades la postura d’aquests dos homes
va agradar tan poc als alumnes nois de secundària visitants de l’exposició, com
la postura de la persona que està estirada a l’obra “Zonder Titel” de Lili
Dujourie. Quan van assabentar-se que era un home, es van estranyar i molts
d’ells van voler mostrar-se distants cap a aquest tipus de masculinitat, que
consideraven de forma pejorativa efeminada. De fet, el propi home que va fer de
model per a les fotografies, es va sentir confós i estranyat un cop les va
veure, ja que no es reconeixia.
Totes
aquestes reaccions mostren tota la feina que queda per fer, ja que actualment
encara s’associa, un sexe amb una identitat de gènere, amb uns rols i una
expressió de gènere i, també, amb un desig sexual. És a dir, segons les
identitats normatives del sistema sexe-gènere, aquell que te atributs
masculins, és un mascle, que com a identitat de gènere és un nen, un jove o un
home, té un rol i una expressió de gènere masculina i té un desig sexual
heterosexual[3].
El
projecte artístic de Lili Dujourie sacseja aquestes concepcions heretades, ja
que primer consciencien a l’espectador mostrant la seva mirada esbiaixada al
pensar inicialment que era una dona i després fa reflexionar sobre el rebuig
inicial de moltes persones al veure a un home femení. Tot això, fa trencar
barreres, al mostrar aquesta proposta la tendresa i el costat femení dels homes
i, fins i tot, per què no, la seva vulnerabilitat.
Finalment
resta comentar que aquesta obra no només capgira el model tradicional a nivell
temàtic, adoptant una perspectiva feminista i subvertint l’històric esquema en
la història de l’art en el que la model ha estat la dona i l’artista l’home.
L’artista també ha emprat un nou llenguatge artístic, que és la fotografia, i servint-se
de l’art ha fet un muntatge que ens ajuda a entrar en confusions. No ens hem
d’oblidar de la importància que cobren els espectadors i les espectadores, ja
que aquest és un exemple en el que si no hi hagués la seva participació, l’obra
no tindria sentit.
Elsa Sanz, Últimes tendències de l'art
[1] Alguns exemples queden mostrats a l’article de Laura Mulvey “Placer
Visual y cine narrativo.” i a l’exposició actual al Reina Sofia “Musas
insumisas”.
[3] Informació extreta de: “Desaprenent. Una mirada feminista a l’etapa
secundària.” https://coeducaccio.coop/wp-content/uploads/2019/04/guia_desaprenent.pdf
(Data de consulta: 29.12.19)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada