Semiotics of the kitchen, Martha Rosler (1975)

Va ser entrar a la sala de l’exposició de FEMNISMES, i directament veure en un primer terme el vídeo de Martha Rosler emmarcat en un quadrat blanc amb una petita explicació al costat. Òbviament vaig resseguir tota l’exposició i vaig perdre el meu temps descobrint a moltes i més artistes de la segona onada feminista vinculades a la reivindicació i revolució de la dona dins d’aquell (i aquest) món putrefactament patrialitzat. Però si m’haguessin dit que la expo començava i acabava amb aquest vídeo també m’haguera flipat, només pel fet d’haver-me fet reflexionar tant; reinterpretant tot que el viscut, sobretot dins de casa i de l’àmbit familiar, amb una mirada desperta, activa i feminista, i no en clau conformista, alienada i masclista. D’alguna manera vaig posar-li cara i ulls a molts comentaris, accions, directes, indirectes, i en si a comportaments, que fins fa uns anys ni mels qüestionava, fins fa uns pocs anys no els hi donava importància, i avui dia veig que són un germen, que tot i anar en davallada (almenys en el meu àmbit domèstic), s’ha impregnat i ha conformat una manera de ser i d’estar dins de casa, basada en la supremacia i en una ideologia falocentrista de l’home per sobre la dona.

Quan vaig veure el vídeo no podia parar de pensar en les meues dos àvies. Les dos heroïnes de la meua vida. Tot i que les altres dones de la meua família també estan, encara ara, sotmeses als rols patriarcals, tenen molta més horitzontalitat amb els homes, distribuint-se les feines de la casa; no són elles les úniques que porten la llar, cuiden als nens, cuinen, compren, netegen, ordenen, etc. Per aquest motiu, i sense treure-li menys importància als milions i milions i milions de dones que han hagut de viure sota aquest sistema, vaig escollir la performance de Semiotics of the kitchen, perquè tot i les milers de desigualtats, opressions i trepitjades a erradicar i canviar, crec que si ja des de la pròpia llar, els teus familiars i les persones a qui estimes i t’estimen, no poden ser conscients dels problemes de disparitat que hi ha i no deixen de banda la seua estandardització fal·locèntrica, no vull ni pensar en el seu comportament fora de casa.

En el seu vídeo performatiu Martha fa una crítica contracultural als programes de cuina emesos per la televisió, els quals volen definir universalment els estàndards de comportament de la dona, concretament capgira el programa culinari de la presentadora Julia Child. Col·locant-se el davantal, comença a enumerar alfabèticament diversos estris de cuina mentre els ensenya i en fa una demostració de com s’utilitzen d’una manera desinteressada al mateix moment que agressiva, amb uns moviments bruscos i violents.

Des d’una òptica desconstructiva Rosler trenca amb aquests estereotips jeràrquics de l’àmbit domèstic que s’instauren per definir l’essència del que és i que ha de ser una dona; la dona com a figura vinculada a la maternitat, a la cura, a la tendresa, a la passivitat, a la submissió, a la llar, etc. Amb aquest mecanisme signo gestual a través dels utensilis culinaris com a objectes violents, perillosos: com si fossin armes; l’autora posa en manifest que aquests estris no fan més fàcil la vida a les mestresses de casa, sinó que afavoreixen encara més la seua submissió dins d’aquesta.

Amb l’ajut de les performances, moltes artistes vinculades als feminismes, aconsegueixen encarnar i coorporeitzar, d’una manera molt més clara i contundent que amb altres llenguatges molt més formals i estàtics com són la pintura o la literatura, diversos conceptes, expressions, idees i/o sentiments, per reivindicar i criticar el masclisme i la societat centro-patriarcal interpel·lant directament a l’espectador, establint una conversa i no una lectura museística. Gràcies a les múltiples possibilitats que ens ofereix la corporeïtat s’aprecia i t’arriba, d’una manera molt més visible, el missatge de la peça.

Amb aquesta repetició mecanitzada de les accions, Martha encarna la constant i abundant submissió que pateixen les dones cada dia, cada hora: en tot moment.

Fer un llistat reiterat i violent d’alguns estris de cuina, o reproduir sense parar tot un seguit d’esperes de la dona de postguerra com va fer Faith Wilding en la seua performance Waiting, són encarnacions que posen en manifest la pervivència i presència d’una angoixa, gairebé genètica, en el dia a dia d’una dona. 8 minuts repetint la mateixa idea no són res comparats en la repetició, a mode de metralleta, dels estereotips i cànons d’arrel masclista, que té una dona durant el transcurs de TOTA la seua vida.

Des del meu punt de vista Semiotics of the kitchen no ha perdut temporalitat des del 1975 fins ara. Si bé és cert que hi ha hagut alguns canvis i desconstruccions d’alguns aspectes de la tradició occidental centro-europeista de l’home blanc ric cis heterosexual, aquests s’han donat en comptagotes, i molts dels que s’han donat, han afectat, o han estat duts a terme, només per minories dissidents, quedant encara interioritzada en omnipresència com a única i universal la tradició patriarcal de l’home blanc en el sistema actual. El que vull dir és que no només s’ha d’avançar en les concepcions feministes, en clau de respecte i llibertat, en noves lleis heterogènies, en les normalitzacions del “no-normal”, en el trencament de sistemes binaris, en l’enaltiment de la multiplicitat de sabers, etc., sinó també en modificar els comportaments masclistes dins de l’àmbit domèstic i públic: que els propis machirulos siguin conscients de la toxicitat que hi ha arrelada dins seu. Que la llar no sigui una “cosa de dones”, sinó que sigui un àmbit a portar i cuidar per part de totxs.

VV.AA. (1999). Martha Rosler, posiciones en el mundo real. Barcelona: Ediciones Actar.

Roger Albiol Prades (NIUB: 20041405)

Últimes tendències (del 1960 a ...)