Anna Pallerola (NIUB: 20189374)
Conceptes de l’Art Contemporani
Comentari Blog Feminismes
De què parlem quan no parlem d’art

En primer lloc, per introduir-nos al tema del feminisme, cal començar amb el paper de la
dona i el seu transcurs en la història, i això mateix és el que fa l'exposició ́de feminismes del
CCCB. La dona en la societat té el paper de consumidora, no de productora, aleshores en l’art
pren una perspectiva molt diferent de la de l'home: resulta un tema recurrent en el món
artístic, però no és l'artista darrere les obres, i si ho ha estat, de manera molt ocasional i mai
arribant tan lluny com un home.

Patricia Mayayo, historiadora de l’art, ens qüestiona, per què no hi ha hagut grans dones
artistes? Aquest fet no es deu a la falta de talent, sinó a l'educació rebuda, a aquells factors
vinculats al model d'organització social, institucional, econòmica i política, tals com la tirania
de la família i la dominació de la figura del pare o sobirà, la normalització i interiorització de
les dones dels prejudicis d'una societat masclista, creixent en l'alienació com a col·lectiu, sent
castrades intel·lectualment des de petites, assimilant una necessitat de submissió o la devoció
amorosa, on la dona se supedita al seu marit o amant, sacrificant la seva carrera a favor del
triomf del seu estimat, com podem veure clarament en el cas de Camille Claudel, sempre a
l'ombra d'Aguste Rodin, amant i mentor, coautora de la majoria d'obres, causants que priven
la llibertat que han tingut els homes d'escollir lliurement a què dedicar la seva vida a les
dones.

És per això que la dona, des que va prendre consciència del seu paper a la societat i va decidir
canviar-lo que ha tingut la necessitat de crear espais no mixtes, espais on ser no ser l'alteritat,
sinó l'única. I ja no només això, sinó que l'home li ha atribuït una prerrogativa sexual que
s'aplica a art dut a terme per dones: No parlem "d'art d'homes", aquesta concessió només
s'aplica quan és dut a terme per dones, esdevenint un contrapunt negatiu. Aquest és el sentit
que pren l’exposició de Feminismes del CCCB. L’objectiu del centre cultural resulta crear un
Safe zone, un espai que la dona pugui reivindicar com a ser, a crear una identitat col·lectiva.
Però, la verdadera qüestió és si aquest espai funciona.

Fent un breu repàs, la idea de la primera part de l’exposició és mostrar les artistes més
rellevants de la història de l'art des del sufragisme i les avantguardes feministes, mostrant l'art
com a ideologia, desmitificant la idea d'home artista la divina inspiració creativa. Però, per
qui suposa una lluita? Per a qui resulta revolucionària?

La verdadera qüestió s’esdevé quan entrem a l’exposició, i trobem un munt d’artistes que, en
el seu moment, van ser molt revolucionàries, tals com Judy Chicago o Valie Export, mostrant
la sang menstrual. O veiem artistes que mostren cossos no normatius, com Gerda Fassel, o
que s’apropien del llenguatge de la història de l’art per donar-li un nou significat, tals com
Hannah Wilke o Mary Beth Edelson, o que mostren els rols de gènere durant la segona meitat
del s. XX, tal com Birgit Jurgenssen ens ensenya amb les seves fotografies o Martha Wilson
mostrant els sis rols que pot adoptar la dona, la sexualitat, com Maria Llopis o com estampen
i s’emboliquen la cara, jugant amb la presó en la qual viu la dona, la cosificació sexual, el
tractament de les violacions de Núria Güell, i tots els mateixos temes que hem vist tantes
vegades.

La qüestió no és desmerèixer-ho, però fins i tot aquelles persones menys conscienciades
sobre el feminisme, han rebut la majoria d’aquestes imatges i, d’alguna manera, l’ull les ha
normalitzat. Tal com ja no tindria sentit tornar a enllaunar excrements com va fer Piero
Manzoni, o presentar La font com va fer Duchamp, precisament perquè va prendre un sentit
en aquell moment i va resultar revolucionari a causa de la societat, la cultura i els costums
momentànies, i repetir-ho no tindria cap sentit, em sembla que aquesta exposició resulta
redundant i que no aporta cap mena de significat a la lluita més enllà d’una breu repassada del
sufragisme blanc i els inicis de la revolució feminista, ja que tot s’ha de reconèixer, ens
mostra el CCCB una visió completa de la cultura subalterna que significa el feminisme?
Podríem dir que aquesta institució es renta les mans que qualsevol culpa afegint a l’exposició
a l’Anna Mendieta i Annegret Soltau, com si fossin l’única visió interseccional, o parlant de
diverses branques de feminisme, però només mencionant-les per sobre? És a dir: l’exposició
del CCCB resulta exclusivament l’inici, el primer pas per descobrir el feminisme, que encara
rossa allò políticament correcte, tot i que, per sort, amb alguna artista arribi a algun límit, tal
com a mi m’ha semblat, amb, per exemple, Núria Güell o Linda Porn. Però per què el CCCB
no parla d’artistes tan importants com les Guerrilla Girls, per exemple, un col·lectiu artístic
de dones centrades ja no només en les discriminacions de gènere, sinó de raça? Així doncs, el
problema rau en la invisibilització i homogeneïtat que es crea en el món de l'art: arrossega
l'opressió sexista, racista i classista, en un món on el protagonista és l'home blanc dedicat a
les arts de les elits. De fet, el desconeixement etnocèntric cap a cultures occidentals és
realment molt preocupant.

He decidit centrar-me en la primera part de l'exposició perquè m'ha semblat la menys
interessant: una repassada històrica de les "mares" del feminisme. Aquelles a les que agraïm,
però ja no mencionem perquè resulten desfasades, tot i no desmerèixer tot el seu incansable
treball, ara tenim unes altres lluites. La història, cada vegada sembla un tema menys
important però, per entendre'ns, necessitem la història. És vital per saber com som saber d'on
venim. És per això que no entenc la separació, no entenc per què en comptes de centrar-se en
l'Avantguarda feminista dels anys 70s no parlem d'un conjunt perquè, tot i sentir-nos
allunyades, l'actitud de lluita és la mateixa i les diferents ideologies venen gràcies a aquest
passat, gràcies a no haver de lluitar per un sufragi universal, per exemple. No em serveix una
separació, no em serveix una repetició del mateix vocabulari fins que acabi saturada. No
funciona omplir una sala fins a rebentar d'artistes que utilitzen les mateixes metàfores, i que
després arribi a la segona part de l'exposició amb un esperit crític ja pràcticament adormit.

Esperava trobar un fil conductor que mostrés evolució, diferents punts de vista, l'actualitat
però també un passat sense ganes de desmerèixer però sense redundàncies i sempre donant la
importància a qui la té.

Bibliografia
- Patricia, Mayayo, Historias de mujeres, Historias del arte (2003): Capítol 1: En busca
de la mujer artista Madrid, Cátedra
- Ruido María, A la deriva por los circuitos de la precariedad femenina (2004)
Fragment ¡Mamá, quiero ser artista! Madrid, Traficantes de sueños
- Janet Wolff, La producción social del arte (1981) Capítol II, Madrid, Akal
- RTVE, Guerrilla Girls (2005), Documental
<<http://www.rtve.es/television/20150316/guerrilla-girls/1116380.shtml>>
- CCCB, Feminismes (2019)
<<https://www.cccb.org/ca/exposicions/fitxa/feminismes/231713>>