Zonder Titel 1977, Lili Dujourie

‘’mostrar la tendresa i el costat femení dels homes que, sovint, s’han sentit incòmodes en veure
imatges que deixen al descobert la seva vulnerabilitat’’
Lili Dujourie

El que sembla ser una dona no ho és. Però, perquè pensem que és una dona? Pitjor
encara és el fet que pugui sorprendre que no sigui una dona.

FEMINISMES! agrupa les exposicions «L’Avantguarda Feminista dels 70. Obres de la
VERBUND COLLECTION, Viena» i «Coreografies del gènere» amb la finalitat de mostrar les
continuïtats i les ruptures entre el feminisme dels anys setanta i el feminisme d’avui en dia. Si
més no, l’obra que m’agradaria tractar es desvincula parcialment del feminisme reivindicatiu de
la dona quant a la reivindicació de la vulnerabilitat humana comunament associada a la feminitat
i que d’altra banda recau de forma negativa cap a un ent masculí.

Amb Zonder Titel (1997), Lili Dujourie li dóna la volta a la conservadora premissa en la
qual el nu femení ha de ser objecte de la mirada d’un espectador masculí. Disposades de forma
vertical una sobre de l’altra, ens presenta sis imatges en blanc i negre d’un cos nu estirat a terra
a sobre d’un paviment de fusta. En les diferents imatges observem que aquest cos varia de
posicions que clarament ens recorden als tradicionals nus femenins de la pintura i escultura
occidentals.

En una primera lectura visual observem que aquesta figura sen es presenta nua,
vulnerable i amb els cabells llargs, però l’artista sembla que no vulgui deixar clar el seu sexe;
però, si bé ens fixem es tracta d’un home. En el moment que som conscients que és la
vulnerabilitat masculina la que sen es presenta, en més d’un cervell es produeix un petit curt-
circuit. Aquí entren en joc dues partides. D’una banda, queda fragmentada la forma inconscient
d’una premissa patriarcal que ens indica que aquestes característiques són pròpiament
femenines. I per altra banda, trenca amb la semiòtica freudiana de la paradoxa del
fal·locentrisme amb el complexe de castració, la qual podríem resumir en què la dona s’entén
com a subjecte passiu que ha de ser vista o desitjada per un subjecte actiu masculí. Això ens
remet al text Placer visual y cine narrativo, on la Laura Mulvey articula des d’una vessant de la
piscoanàlisis una desconstrucció del cinema a partir de conceptes feministes que han convertit
aquestes mateixes premisses freudianes en eines per desvelar els mecanismes inconscients del
patriarcat i com han acabat influint en el cinema. Ara bé, en el cinema i en el que no és cinema.

Però amb Zonder Titel, Dujourie interfereix de forma directa amb la dinàmica de dona
com a objecte passiu observat i home com a subjecte actiu observant i li dóna la volta, ara és
l’home el subjecte passiu observat. De la mateixa manera, com he esmentat en línies anteriors,
trenca amb la premissa patriarcal, m’atreveixo a dir sexista, quan el subjecte passiu masculí, ara
és qui deixa al descubert la seva vulnerabilitat, mostrant la seva tendresa, el seu costat
‘’femení’’. Amb femení entre comenetes m’agradaria reivindicar que res és més femení o menys
masculí, sinó que tots som fràgils, ens podem trencar i per tant, experimentar una sensació de
debilitat. Dujourie va explicar que, en veure les fotografies, el seu model es va sentir molt confós
i incòmode en veure les seves entranyes al descobert. Que ens vol dir això? A part de que ens
queda molt per treballar, aquesta confusió que experimenta el model és no més que l’evident
força que una societat occidental patriarcalista és capaç d’exercir en tots nosaltres.

Abril Martínez Llassat
20041162