Clàudia Moles Cabot

Margaret Harrison
Good Enugh to Eat 1972 (Prou bo per menjar-se)
Llapis/aquarel·la sobre paper
The VERBUND COLLECTION Viena

Margaret Harrison ens presenta una peça en la que apareix la imatge d’una hamburguesa amb
una figura femenina a l’interior (com si fos part dels ingredients de la pròpia, en aquest cas la
carn), vestida amb llenceria i duent tacons, en una postura que recorda a les de les pin-up
(marcant caderes, pits i una silueta aparentment relaxada, com si estigués esperant, però sent
molt conscient d’ella mateixa). A cop d’ull la figura pot arribar a passar desapercebuda i tot, ja
que gràcies als colors es mimetitza completament amb la resta dels elements. Forma part del
plat i harmonitza amb ell a la perfecció. Es representa una figura femenina (per a retratar la
imatge de la dona en aquest cas) com a un objecte de consum directe, un “tros de carn”, que
satisfà els desigs d’un “client”. Harrison qüestiona de manera irònica els prejudicis i
estereotips de gènere, i es centra en recalcar la necessitat de reflexionar sobre la situació de la
dona, i en denunciar la imposició de rols de poder.


La seva primera exposició individual al 1971, a la Motif Editions Gallery de Londres, va ser
clausurada en menys d’un dia. En aquesta, a banda de obres com “Good Eough to Eat” o “Take
one Lemon”, en les que es representaven Pin-Up sensuals i voluptuoses transformades en
menjar, llestes per a ser consumides; també apareixien peces en les que es representaven
icones de la masculinitat i del patriotisme americà (molt vinculat al patriarcat) abillades amb
accessoris atribuïts a la feminitat o a la dona, com tacons, pits, cotilles... Per als sectors més
convencionals del moment (els quals tenien el poder de decidir que era acceptable o no, i en
aquest cas, que podia romandre exposat), veure figures com el “Capità Amèrica”
completament “desvirilitzat”, o a Hugh Hefner (propietari de Playboy) duent el característic
vestuari utilitzat per moltes de les models en les seves revistes (orelles de conill i una cotilla),
va ser impossible tolerar aquestes propostes amb una estètica queer tant incipient, on es
qüestionava la idea d’una sexualitat convencional.

És a dir, el que va indignar i escandalitzar no va ser la crua realitat que es vivia (i es viu) com a
dona (en aquest cas), objecte a punt per a ser consumit i completament “despersonalitzat” o
deshumanitzat, sinó el veure figures virils (homes cisgènere i heterosexuals) en el mateix
context que aquestes dones. Només es va veure com a una perversió quan es va aplicar el
mateix tracte que es rebia al qui l’imposava. Per tant, només es veu el problema quan afecta
directament al qui l’està creant. I aquesta situació no només apareix en aquest cas, sinó al llarg
de la història en molts altres casos de desigualtats o discriminacions. Sembla que no podem
tenir empatia o entendre la situació de l’altre si no l’hem viscut en els nostres propis cossos.

Quan vaig anar a veure la exposició de Feminismes! al CCCB em va sorprendre molt veure una
peça que no fos una fotografia ( o sèrie fotogràfica), o que no utilitzés algun suport audiovisual
(vídeo principalment). Era aquarel·la sobre paper, però l’artista va utilitzar uns colors tant
intensos (un estil més Pop ) que destacava (als meus ulls) per damunt d’altres peces, les quals
acostumaven a tenir uns tons més foscos. Al apropar-me i veure que no es tractava d’una
pintura d’una hamburguesa “convencional”, sinó d’una representació de la figura femenina
com a objecte de consum, vaig interessar-me de seguida per altres peces de treball de l’artista.
Moltes de les artistes de l’exposició parlaven de la feina domèstica imposada, de la presó que
era casa seva... I tot i que considero que és molt important que es donés veu a aquesta situació
terrible que vivien tantes dones, a l’espectador que va a veure tals obres li pot acabar donant
la sensació que aquella era l’única problemàtica, la qual ha anat minvant a gran escala en
l’actualitat. Per tant potser sorties de l’exposició amb la idea de que el que volien aquestes
artistes, ja ha estat aconseguit, o si no, que aquesta és la idea de feminisme més vàlida (ja que
pràcticament no hi ha cap punt de vista actual, a no ser que vagis a la següent exposició de
Coreografies de Gènere). Treballs com el de Margaret ens parlen dels rols de gènere i de poder
d’una manera molt irònica per a mostrar una realitat molt més cruenta. Tot i així, vaig tenir la
sensació d’una falta de, ja no varietat d’estils o d’obra, sinó de punts de vista, d’experiències...

La mirada es centrava pràcticament i en gran majoria a la de la dona cisgènere, heterosexual,
blanca (o no racialitzada) i de classe mitja-alta, la qual denunciava les situacions imposades
que vivia, però no ampliava més enllà, o no es veia una reflexió de que ella mateixa podia estar
exercint un poder (a partir dels seus propis privilegis) sobre altres persones (racialitzades, de
sexualitats no normatives o dissidents...). La manca d’una visió interseccional et deixava amb
certa sensació d’insatisfacció. Tot i així, no considero que haguem de “criminalitzar” o restar
importància a l’obra d’aquestes artistes, sinó que hem de saber entendre-les dins del seu
context, i alhora poder veure si, al descontextualitzar-les, segueixen tenint el mateix significat
en l’actualitat.