Semiotics of the Kitchen de l’artista Martha Rosler es una performance feminista gravada en un vídeo
que va ser llançat el 1975. La vídeo-performance de sis minuts es considera una crítica irònica dels rols tradicionals de gènere i de com la publicitat i els mitjans de comunicació s’han aprofitat d’ells per a vendre un producte. En aquesta, com en totes els seves obres, Rosler treballa sota els conceptes d’espai privat i esfera pública.

El vídeo parodia l’escenografia d’un programa de cuina de la televisió. Una càmera estàtica enfoca a
Rosler que es troba darrere d’un taulell de cuina. Ella anomena per ordre alfabètic una sèrie d’estris de cuina i mostra gestualment com s’utilitza cadascun d’ells, els seus gestos però, prenen una direcció
inesperada i brusca. A l'arribar a la lletra u, i no tenir estris amb els quals il·lustrar aquestes últimes
lletres, dibuixa a l’aire, de forma violenta, aquestes últimes lletres de l’abecedari, convertint-se ella
mateixa en un estri més. Al final del vídeo ella arronsa les espatlles.

Trobo interessant com l’artista s’apodera i juga amb el llenguatge, un pilar fonamental de la societat
patriarcal, per a convertir-lo en una eina de protesta. Rosler reemplaça el significat domèstic dels
objectes per un de ràbia i frustració. Vol representar els estris i electrodomèstics com el que realment
son i no com els mitjans de comunicació els presenten. Mostra aquests objectes com a quelcom que
frustra, cosifica i engarjola a la dona i no com a quelcom que l’ajuda i l’allibera.
Rosler qüestiona el paper que de mestressa de casa feliç i productora d’aliments desinteressada.

Critica el treball domèstic, sense límit d'horari i sense remuneració econòmica que no és reconegut com a treball, i mostra la casa com una arquitectura penitenciaria, un camp de concentració on la dona és esclavitzada pel marit i els fills, i d’on aquesta necessita escapar. L’artista també juga amb els conceptes d’espai privat i esfera pública. De la mateixa manera que l’esfera publica es fa servir contínuament per a la protesta, Rosler reivindica l’espai privat, l’espai domèstic, com a espai de resistència, protesta i canvi, un lloc on desconstruir el paper tradicional de les dones.

Aquesta obra es crea en un moment on s’estan gestant les teories queer de la Tercera Onada Feminista. Estan començant a aparèixer molts canvis i contradiccions en el llenguatge que s’havia encarregat sempre de sustentar un pensament patriarcal i colonitzador de la societat occidental. Rosler s’aprofita d’aquesta nova concepció del significat com a quelcom inestable per a crear la seva obra.

Mariola Serra Ferrandiz
Grup B1
Niub: 20189234

La proposta de Lili Dujourie “Zonder Titel” (Sense títol) de 1977 forma part de la secció Els dictats de la bellesa, dins de l’exposició temporal del CCCB L’Avantguarda Feminista dels anys 70. Obres de la VERBUND COLLECTION. Viena. 

Aquesta ens mostra sis fotografies en blanc i negre col·locades en vertical una a sota de l’altra. En cadascuna d’aquestes fotografies hi ha la mateixa persona nua estirada de diferents maneres sobre un terra de fusta, que sembla parquet. Allò realment significatiu d’aquesta peça és tot allò que li associem a aquesta persona que veiem estirada, a partir del moment que l’espectador o l’espectadora li assigna un sexe determinat. 

En dues ocasions en les que he anat a veure l’exposició, quan preguntaven les persones que dinamitzen les visites comentades què és allò que veiem, la gran majoria de les persones deien que veien a una dona estirada a terra. Un dels dos guies va afegir que aquesta havia estat la resposta que havia rebut sempre que havia fet les visites comentades amb adolescents d’instituts.  

És interessant preguntar-se com és que veiem a una dona. Tot això té a veure amb el model normatiu binari sexe-gènere, que per ser l’hegemònic, és que el que tenim la majoria de les persones interioritzat, fruït de la nostra socialització.

El fet de veure a una persona nua estirada en el terra amb diferents postures, ja ens fa pensar que es tracta d’una dona. Han estat les dones les que han servit com a models dels artistes masculins[1] i en freqüents ocasions representades de forma nua[2]. Les diferents postures també poden fer referència a la cosificació de la dona per part de la societat masclista o d’alguns artistes. 

Però també hi ha altres estereotips de gènere que associem a les dones i que podem trobar en aquesta proposta com són la fragilitat, la sensualitat, l’exhibició o, en el pitjor dels casos, la passivitat o la derrota. Des de una perspectiva binaria i normativa difícilment s’entén que un home s’estiri a terra i no faci ús del llenguatge corporal que se li espera, fet que queda mostrat també a la proposta “Let’s Take Back Our Space: ‘Female’ and ‘Male’ Body Language as a Result of Patriarchal Structures” de Marianne Weck, on veiem com s’asseuen els familiars de l’artista: els homes amb les cames obertes i les dones creuant les cames. A baix, però hi ha dos homes fotografiats que tanquen les cames i amb un cartell, on posa “Ausnahme” (excepció). 

Segons un dels dinamitzadors de les visites comentades la postura d’aquests dos homes va agradar tan poc als alumnes nois de secundària visitants de l’exposició, com la postura de la persona que està estirada a l’obra “Zonder Titel” de Lili Dujourie. Quan van assabentar-se que era un home, es van estranyar i molts d’ells van voler mostrar-se distants cap a aquest tipus de masculinitat, que consideraven de forma pejorativa efeminada. De fet, el propi home que va fer de model per a les fotografies, es va sentir confós i estranyat un cop les va veure, ja que no es reconeixia. 

Totes aquestes reaccions mostren tota la feina que queda per fer, ja que actualment encara s’associa, un sexe amb una identitat de gènere, amb uns rols i una expressió de gènere i, també, amb un desig sexual. És a dir, segons les identitats normatives del sistema sexe-gènere, aquell que te atributs masculins, és un mascle, que com a identitat de gènere és un nen, un jove o un home, té un rol i una expressió de gènere masculina i té un desig sexual heterosexual[3]. 

El projecte artístic de Lili Dujourie sacseja aquestes concepcions heretades, ja que primer consciencien a l’espectador mostrant la seva mirada esbiaixada al pensar inicialment que era una dona i després fa reflexionar sobre el rebuig inicial de moltes persones al veure a un home femení. Tot això, fa trencar barreres, al mostrar aquesta proposta la tendresa i el costat femení dels homes i, fins i tot, per què no, la seva vulnerabilitat. 

Finalment resta comentar que aquesta obra no només capgira el model tradicional a nivell temàtic, adoptant una perspectiva feminista i subvertint l’històric esquema en la història de l’art en el que la model ha estat la dona i l’artista l’home. L’artista també ha emprat un nou llenguatge artístic, que és la fotografia, i servint-se de l’art ha fet un muntatge que ens ajuda a entrar en confusions. No ens hem d’oblidar de la importància que cobren els espectadors i les espectadores, ja que aquest és un exemple en el que si no hi hagués la seva participació, l’obra no tindria sentit. 

Elsa Sanz, Últimes tendències de l'art

---

[1] Alguns exemples queden mostrats a l’article de Laura Mulvey “Placer Visual y cine narrativo.” i a l’exposició actual al Reina Sofia “Musas insumisas”.  

[2] Com mostra la portada del llibre Guerrilla Girl's Greatest Hits Postcard Book (MACBA).

[3] Informació extreta de: “Desaprenent. Una mirada feminista a l’etapa secundària.” https://coeducaccio.coop/wp-content/uploads/2019/04/guia_desaprenent.pdf (Data de consulta: 29.12.19)

LEA LUBLIN

Obra: LEA LUBLIN 

DISSOLUTION DANS L’EAU, PONT MARIE, 17 HEURES [DISSOLUCIÓ EN L’AIGUA, PONT MARIE, 17 HORES]

1978

Fotografia B/N

The Verbund Collection, Viena

L’exposició FEMINISMOS! del CCCB recull tot un seguit d’obres de diverses artistes, començant per la dècada dels setanta i recollint també altres obres més actuals. És una forma de posar en diàleg obres feministes del feminisme dels setanta amb tot el seguit de feminismes que s’han anat generant posteriorment fins a l’actualitat. Trobo molt adient el títol perquè existeixen diversos tipus de feminismes i no és possible d’englobar-los en un únic feminisme. Encara que crec que és molt important tota la part de feminisme de avantvanguarda dels Setanta trobo que li faltaria que el volum d’obres més actuals fossi semblant. Crec que aixó donaria més visibilitat a obres més actuals més diverses i que gèneren més dialegs amb altres tipus d’activismes. Per últim vaig trobar molt important que fossin dones artistes perquè dificilment es veu un volum tan gran d’obra femenina en tantes en expos. És molt important tenir espais on es vegin representades totes aquestes obres que han sigut i són molt sovint oblidades. Crec que encara de poder ser molt més diversa en el seu feminisme és un pas cap endavant. En conclusió, trobo que hauria de ser molt més normalitzada la presència de la dona artista en els espais d’art.

Una de les obres que em va sobtar més dins del recorregut per l’expo va ser Dissolution dans l’eau. Pont Marie, 17 heures de l’artista polonesa Lea Lublin. Es tracta d’una fotografia d’una performance de 1978. Acompanyada per dones i alguns homes va anar transportant una mena de pancarta fins al pont Marie i la va tirar al riu Sena. Aquesta contenia una sèrie de preguntes que visibilitzaven algunes qüestions amb relació al masclisme i tot un seguit d’estereotips de la dona en la societat. Algunes d’elles com: Està la dona sotmesa a l’home? És la dona un objecte sexual? La dona és una víctima sexual? La dona és la proletaria del sexe?

Lublin posa en evidencia qüestions que tot i formar part del seu context són molt actuals. Totes aquestes preguntes engloben diverses problemàtiques com els rols de gènere, la sexualització i la sexualitat de la dona, el paper d’aquesta en l’economia i el seu paper com a la persona que s’encarrega de les cures. L’ús del text és molt encertat perquè fa que el missatge sigui molt clar. Trobo que aquest és un element que genera que el seu misatge tingui més força. És una manera de treballar present en moltes altres artistes del seu context i també del posterior. El col·lectiu de les Guerrilla Girls exposava també les problemàtiques d’aquesta manera tan contundent. Destacaria d’aquesta també com el fet de tirar la pancarta al riu podria simbolitzar la necessitat de fer arribar el feminisme a tot arreu. Que, en definitiva, és el que intenta l’activisme feminista o qualsevol altre tipus d’activisme. 

Blanca Indalecio Rodríguez

Crítica de la Representació

Feminismes! és una exposició que ens mostra obres de l'avantguarda feminista
dels anys 70, anys en que el moviment feminista esclata i, on moltes dones van
decidir fer un pas endavant, creant una revolució cap a la llibertat. Penso però,
que tot i que l'exposició tracta de fer un recull ampli de diverses dones artistes,
pot quedar curta en segons quins àmbits. A l'acabar el recorregut de l'exposició,
podem observar com hi ha espais del moviment feminista que queden sense
mostrar, com ara bé tot el feminisme racialitzat que, en contrast amb moltes
obres que hi ha exposades, crearia un diàleg molt interessant que enriquiria
l'exposició. A més a més, penso que aquest tipus d'exposició hauria de ser
permanent i s'hauria d'anar actualitzant, doncs cada cop més hi ha noves artistes
que ens mostren les seves obres feministes i, de la mateixa que el feminisme
racialitzat, crearia un bon contrast entre les obres més antigues i les més actuals
i, així, observaríem diverses maneres de tractar un mateix tema.

L'obra que he decidit triar és de l'artista anglesa Penny Slinger. Aquesta obra, a
l'hora es composa de dues obres: "ICU, eye sea you, I see you" i "Having our
cake and eating it". Aquesta obra ens mostra un recull de 5 collages fotogràfics
on observem a l'artista asseguda i interactuant amb el seu cos. Ella, va vestida
de núvia, però en comptes de vestit, porta un pastís simulat que li tapa la zona
genital i la zona dels pits. En el transcurs de les imatges observem com aquest
pastís és tallat per una dona que vol representar un home, i ens deixa veure el
seu interior. En les diverses fotografies observem que l'interior del pastís canvia
i observem des de la seva vagina, una rosa i un ull. El fet que vagi vestida de
núvia i que a l'hora, ens mostra l'acció de tallar el pastís per la zona genital, ens
remet a l'acció de desflorament de la nit de noces. En el cas de la imatge "ICU,
eye sea you, I see you", Slinger mostra un ull dins del pastís, i davant de la
vagina, i al mateix temps es cobreix la cara amb les mans. Per tant, el joc de
mirades que hi ha entre l'espectador i l'artista, acaba remetent a la seva vagina.
Slinger, en una de les imatges, ens mostra les mans en una posició de resar.
Aquest acte tan catòlic, tan cristià, ens dona pistes sobre la puresa de l'època i
al mateix temps, es contraposa a l'acte d'obrir-se de cames per mostrar la seva
vagina, el seu sexe.

He triat aquesta obra ja que em sembla molt interessant la manera que té de
tractar un tema com és la sexualitat femenina. Ubicada al 1973, aquesta obra
s'emmarca en un context encara força clàssic i conservador, on les dones eren
utilitzades com a elements generadors de natalitat i, on no s'entenia que
poguessin gaudir del sexe tal i com ho feia un home. A més a més, el fet que
utilitzi una dona per a representar un home, genera aquest missatge
d'empoderament, com dient que les dones també son capaces de gaudir i no
només això, sinó que son capaces de fer gaudir. Un tema que, tot i que l'obra és
de 1973, segueix estant present en l'actualitat i, per a moltes persones, encara
genera un punt de conflicte.

Pau Millán, Crítica de la representació

DOLL CLOTHES CINDY SHERMAN

Doll clothes, 1975, es un cortometraje mudo de poco más de dos minutos en blanco y negro, que combina acción en vivo con secuencias animadas. En Doll Clothes, podemos ver como una muñeca interpretada por Cindy Sherman, cobra vida y ve a su lado una selección de ropa agrupada en diferentes categorías, como "ESCUELA", "CASUAL", etc. Escoge un vestido y se mueve hacia un espacio contiguo donde hay un cepillo de pelo, maquillaje y otros accesorios de belleza. La muñeca revisa su apariencia en un espejo y unas  grandes manos humanas entran en el marco, desvisten a la muñeca devolviéndola al libro en su forma original. La muñeca parece estar frustrada y el libro se cierra.

En cuanto la vi, supe que era la obra que quería trabajar. La visión de una mujer real aparentando ser una muñeca, el clásico juguete que se ha regalado a las niñas durante décadas me hizo retornar a mi infancia y verla con otros ojos.

Considero que mi interés en la moda, belleza, cocina… no viene de forma genuina, sino que hay un vínculo explícito entre mis intereses actuales y mis juguetes de la infancia; vestir muñecas, cuidar bebés, hacer comidas en la cocinita…Esta relación género-objeto crea una identificación entre la criatura y un rol indirectamente asignado. Estos juguetes presentados de manera inofensiva, crean una imagen de cómo debe ser una mujer y de cómo debe ser un hombre, repitiendo una y otra vez estereotipos que son dañinos en una edad muy temprana e importante en la cual empezamos a moldear nuestra identidad.

Lo establecido no siempre es lo correcto, debemos cuestionarnos la realidad en la que vivimos, y ese es el trabajo del arte. El arte es la herramienta que nos deja hurgar en las entrañas del mundo, y al mismo tiempo, el medio para comunicar esta búsqueda. Cindy Sherman, a través de obras que a primera vista pueden parecer simples, indaga en cómo se construye la identidad, y especialmente cómo el comportamiento y la performance dan forma a las concepciones de género.

Bibliografía

Tate. Recuperado el 26 diciembre, 2019, de https://www.tate.org.uk/art/artworks/sherman-doll-clothes-t12571

Helena Buxadé, CAC

MARY BETH EDELSON - SOME LIVING AMERICAN WOMEN ARTISTS

Els rostres femenins, invisibilitzats i degradats a voluntat al llarg de tota la història de l’art, aquells que no s’ensenyen a l’escola ni als museus, emmarquen i protagonitzen per fi l’escena en Some Living American Women Artists/ The Last Supper, de Mary Beth Edelson, que gaudeix d’un petit espai entre una aglomeració molt densa, una cascada potser excessiva d’obres en l’exposició de Feminismes! al CCCB. A partir d’ara faré referència a l’obra amb el primer dels dos títols que se li atribureixen, SLAWA, ja que en sí mateix s’allibera de l’original masculí, i va molt més enllà d’una simple reinvenció de l’icònic i eternament valorat Últim Sopar, “obra mestre indiscutible de Da Vinci”. 

Edelson, amb SLAWA, parteix d’una obra clàssica, l’Últim Sopar, eminentment masculina - tant per l’autoria com pel motiu que representa - que transforma per tal de denunciar la posició i la concepció existent de les dones artistes en la història de l’art, la lamentable escena femenina de l’art contemporani i les institucions religioses. 

En aquest imprès, elaborat durant una dècada històrica d’activitat feminista, Edelson, damunt d’una impressió en blanc i negre de l’obra de Da Vinci, reemplaça les figures bíbliques masculines amb artistes dones contemporànies. La “mare del modernisme americà” - si és precís etiquetar - Georgia O’Keeffe ocupa el lloc de Jesús, situada al centre de la taula, acompanyada a ambdos costats per altres dones artistes pioneres: Miriam Schapiro, Hannah Wilke, Yoko Ono, Faith Ringgold, Lee Bontecou, Eleanor Antin, Agnes Martin, Lee Krasner, Carolee Schneeman, Lynda Benglis, Alice Neel, etc. A més a més l’escena queda emmarcada pels rostres d’encara més de 80 dones artistes. 

Aquesta obra i el seu esperit feminista i de trencament dóna, doncs, representació i volada a una llista oblidada, enterrada i internacional de dones artistes. A més, a continuació, Edelson incorpora, també, quatre cites de quatre generacions d’escriptores, filòsofes i activistes feministes, situant de costat idees tan diverses com les del feminisme de la igualtat i les del de la diferència, encarant sense inconvenient Simone de Beauvoir, Luce Irigaray, Bell Hooks i Chimamanda Ngozi Adichie.

How can I say it? That we are women from the start. That we don’t have to be turned into women by them, labeled by them, made holy and profaned by them. That has always already happened, without their efforts. And that their history, their stories, constitute the focus of our displacement. It’s not that we have a territory of our own; but their fatherland, family, home, discourse, imprison us in enclosed spaces where we cannot keep on moving, living, as ourselves. Their properties are our exile.

– Luce Irigaray, This Sex Which Is Not One, 1977[2]

Edelson explica que la selecció de les dones artistes que trobem compartint l’últim sopar en el seu collage va ser arbitrària, gens personal, ni tampoc política. Va buscar, doncs, diversitat: de raça, de tècniques, d’idees…

L’imprès, però, no commemora tan sols les dones artistes i la diversitat, sinó que també parla de les dificultats a les quals es troba sotmesa la dona a l’hora d’enfontar-se a la feina; a SLAWA les dones prenen definitivament el paper als homes i subverteixen així els constructes tradicionals de gènere. Les dones, per fi, tenen un lloc a taula i una veu. 

L’obra esdevé inevitablement un símbol dels feminismes artístics perquè, com els seus semblants de l’Últim Sopar de Marlene Dumas i Elisabeth Ohlson Wallin, desafia alhora l’autoritat masculina tant en la religió com en l’art. S’atreveix a jugar amb una imatge sacrosanta i se n’apropia, i el seu resultat mostra el que implica etiquetar quelcom com a sagrat i allò que conseqüentment s’espera del seu tractament; ella decideix subvertir-ho i deixa lloc a les dones en un món de l’art dominat per homes i en una religió eminentment misògina. 

Abril Morales

Voy a empezar esta pequeña reflexión sobre la exposición “FEMINISMOS!” en MACBA que tanto ha dado que hablar dejando claro que mi experiencia en el campo que aborda la exposición es menos rica a nivel cultural y de conocimiento de lo que me gustaría. Soy una chica que no se habia planteado nunca antes su orientación sexual hasta que vi la gran diversidad de opiniones y de identidades que encontré en la universidad, más aún en una carrera como la de Bellas Artes (más bohemia, progresista, experimental y esotérica que esta no creo que haya ninguna).


Es por eso que conceptos con los que poco a poco me he ido familiarizando a lo largo de mi paso por la carrera me eran totalmente desconocidos cuando entre en ella, sobretodo por el hecho de ser una persona a la que no le afecta tanto a nivel de represión el modelo de estado heteropatriarcal, blanco, CIS como por ejemplo a una persona trans, una persona racializada y/o procedente de un país extranjero, puesto que soy una mujer blanca, contenta con la identidad de género que se le ha dado al nacer y, hasta hace relativamente poco, heterosexual. Siempre he sido partidaria de la no-discriminación de cualquier colectivo dentro del marco social y político y al ver de cerca la batalla del colectivo LGTBIQ y feminista me he vuelto ávida a la hora de conocer todos los acontecimientos que se han dado y que merecen respuesta, desde una violación de la que solo eres consciente cuando pones las noticias en la televisión hasta un ataque homófobo de 15 personas contra dos chicos en la localidad de Sant Boi de Llobregat, en la que resido.

Con esta exposición no solo he podido encontrar un origen o concretamente un contexto a partir del cual surgieron las formas de feminismo que han heredado las últimas generaciones sino que además he hecho mía una lucha que buscaba, sin ser yo consciente, un bien común con tal de conseguir vivir en una sociedad en la que nos veamos todes representades y acabar con las discriminaciones de género, raza, etnia…Todo esto a través del arte.


Además también me ha servido para ver soportes para las obras con las que yo no estoy familiarizada y que me gustaría añadir en un futuro a mi progresión en la carrera. La fotografía y el video son disciplinas que no he tocado para nada porque mi trabajo se basa salvo en una mínima parte enteramente en pintura y el soporte que utilizo en la gran mayoría de mis piezas es el lienzo.


El hecho de ver “Puta Mestiza”, la performance grabada en video de Linda Porn, en la que se denuncia discriminaciones de cuerpos feminizados y colonizados de trabajadoras sexuales de países latinoamericanos, junto con muchas otras experiencias que han hecho que cambie mi punto de vista con respecto al arte sobretodo vinculado a la política; ha hecho que el formato video documentando las experiencias de estas mujeres me parezca mucho más impactante y reivindicativo que por ejemplo un cuadro o una fotografía en la que bien se puede denunciar el mismo tema pero no te sientas cara a cara a ver y oír el testimonio real de una persona.


Esta es una de las artistas que más me han gustado y que seguro significaran un nuevo punto de partida en la obra que aún tendré que seguir desarrollando en lo que queda de carrera de la propuesta “Coreografías de Género”.


Esta última engloba feminismos plurales que buscan acabar con la imposición binaria del género “hombre-mujer” y “masculino-femenino” condicionados por la cultura como constructo social vinculando el feminismo con la lucha por otras desigualdades como el racismo, el especismo y la transfobia.


De todas formas también me gustaría apuntar que más allá de que la exposición en el marco en el que nos encontramos (refiriéndome a a la problemática aún visceral de la violencia de género y la discriminación de colectivos) busque una concienciación en la población; coincido con muchas de mis compañeras de clase en que me ha parecido un poco repetitiva. Repetitiva en el sentido de que hay muchas piezas de artistas mujeres que son muy parecidas entre ellas, a la vez que no dejan profundizar más en su obra puesto que si que es verdad que hay gran cantidad de artistas que incluso tanta información te abruma cuando llegas al final de la exposición. Los únicos paneles explicativos son plafones que contextualizan las piezas pero no hacen hincapié en ninguna otra cosa.

No sé hasta que punto es bueno dar visibilidad a tantísimas mujeres artistas si no se va a entrar más en qué consisten sus obras y qué quieren conseguir con ellas más allá del objetivo común de todes aquelles considerades feministas.

Nombre: Rocio López Buenosaños

Curso: 2019-2020

Profesor: Victor Ramírez

Asignatura: CAC