Selbst, Isolamento i Sem título

Selbst, Isolamento i Sem título

Sonia Andrade, Renate Eisenegger i Annegrete Soltau, són tres artistes que formen part del recull del CCCB: Feminismes!. Les seves obres que formen part de l'exposició tenen una proposta molt similar (estan exposades una al costat de l'altre) però tenen connotacions molt diverses tot i les similituds visuals.

En l'obra Selbst (Jo, de 1975) d'Annegrete Soltau, nascuda a Alemanya el 1946, se la pot veure en una sèrie de 14 fotografies lligant-se un cordill negre al voltant del cap. La seva cara poc a poc va quedant coberta pel fil com si es tractés d'una espècie d'angoixant capoll de seda. En les últimes dues fotografies Soltau S'allibera del fil amb unes estisores. L'obra de Renate Eisenegger (Alemanya, 1949), també es tracta d'una sèrie fotogràfica on es pot veure a l'artista intervenint el seu rostre amb cinta adhesiva. En les primeres fotografies del conjunt (titulat Isolamento, o Aïllament 1972) l'autora es posa cotó als ulls, nas, boca i orelles. En les següents imatges s'embolica tot el cap amb cinta, fins hi tot enganxant-se les mans, com si es tractés d'una momificació. Finalment la tercera obra del conjunt és de l'artista brasilera Sonia Andrade (1935). Compartint més similituds amb Soltau, l'obra d'Andrade consisteix en una peça de Videoart titulada Sem Título (sense títol, 1974-1977) on l'autora apareix enredant-se el cap amb fil transparent, d'una forma més violenta però, a diferència d'Eisenegger, al final també aconsegueix alliberar-se del fil amb unes tisores.

Les tres obres comparteixen trets comuns: la intervenció i l'alteració del rostre, de la seva pròpia identitat, la privació dels seus sentits, fins i tot la capacitat de pronunciar-se (boca lligada) i en general manifesten les seves experiències personals. Tot i així cadascuna aconsegueix transmetre missatges suggerents de diverses formes. Soltau, per exemple, té una proposta més poètica, on el fil representa un capoll on ella hi realitza una metamorfosi, l'autora mor i renaix de les seves experiències. Andrade, en el seu vídeo té una aposta molt més salvatge, on la seva cara apareix deformada, violentada i irreconeixible pels fils que l'estrenyen i la deformen com un tros de carn. La seva identitat es veu distorsionada per les pressions socials que es sotmeten als canons femenins. Tot i així, al final del vídeo l'autora es lliura d'aquests mals amb un simple tall de tisora. Tant Andrade com Soltau, s'alliberen de la repressió amb un gest, elles són qui decideixen la seva fi i les seves accions. D'altra banda Eisenegger, embolicant-se cap i mans, dóna una idea més contundent de repressió, d'incapacitat d'actuar (sobretot si se suposa que hi ha una tercera persona que li immobilitza les mans) i de sentir, pel cotó que aguanta la cinta, com a metàfora del masclisme que l'aïlla i la condemna a reprimir-se.

Personalment desconec si les tres autores coneixien la feina que havien realitzat les altres companyes feministes, però és interessant com les tres treballen d'una forma tan anàloga. Si més no, els diferents matisos, característiques expressives i tècniques de les obres fan que es puguin diferenciar entre elles encara que les bases crítiques són les mateixes: carregar contra la repressió que sofreixen les dones. Alhora parlen de temes com la seva pròpia identitat ja que intervenen el seu rostre en les obres, cosa que aporta una gran càrrega emocional. Com afirma l'artista Gina Pane respecte a la seva performance Le Lait Chaud:

"Vaig tocar una qüestió fonamental: la percepció estètica de cada persona. La cara és tabú. És l'essència de la sensibilitat estètica humana, l'única part del cos que conserva un poder narcisista"

Annegrete Soltau            Sonia Andrade           Renate Eisenegger 

 Agustí Ortoneda Fosch | C.A.C. | B1