Las muertes chiquitas és una de les obres més intenses que he observat en la nova proposta de CCCB, Feminismes. Una instal·lació completa amb imatges, escrits, un rètol de neo que escriu el nom de l’obra i un llargmetratge el qual ens endinsa en el relat del plaer vist des del sector femení. Un teixit brodat de veus de dones, lesbianes i trans mexicanes que narren de forma intimista la seva història a la vegada que dibuixen la identitat del seu país. 

La peça de Sallarès es construeix a partir d’una simple pregunta: - ¿Te acuerdas de tu primer orgasmo?- una qüestió que acaba per visualitzar l’altre cara de la moneda. En un inici es parla del plaer com a font satisfactòria i buscada, però aquest acaba desenvocant al dolor, a la violència i en alguns casos la mort. Un relat que il·lustra les condicions de  “la mujer que goza” com a subjecte pecaminós i rebutjat a nivell social, que com a resposta acaba per martiritzar-se  i rebutja indagar sobre el seu cos de forma íntima i personal.  On l'autora mitjançant la dialèctica acaba per fer reflexionar i evidenciar al subjecte de la seva condició. Un fet que em resulta molt interessant ja que Sallarès no jutja simplement pregunta sense voler arribar a un objectiu en concret, fet que permet que les narracions siguin fluides, sensibles i crues. 

 A nivell tècnic podríem considerar que la manera en que es troba gravat el llargmetratge és naif, la qualitat de la imatge no és molt bona i els enquadraments tampoc, inclús en algun moment s’observa un moviment de càmera sobtat. Tot i així no resulta un inconvenient ja que el dota d’un llenguatge humil i pròxim on l’espectador és capaç de visualitzar-se en la mateixa estança amb la dona que està sent entrevistada.  

Per concloure diré que la instal·lació de Mireia Sallarès és un projecte sincer amb molta càrrega emocional que ens evidencia les mancances polítiques, socials i ideològiques encara presents a nivell global.  

JÚLIA CADEVALL -CRÍTICA DE LA REPRESENTACIÓ